21/05/2018

Com una paràbola

3 min

HistoriadorPotser, pensant en els lectors més joves i més mancats de cultura religiosa, convé començar recordant què és o era una paràbola: es tracta d’una antiga fórmula pedagògica a través de la qual, mitjançant una historieta, un relat que tothom pogués entendre, es volia mostrar una realitat, formular una reflexió o transmetre un pensament.

En aquest sentit, les reaccions de l’establishment judicial, polític i mediàtic espanyol davant la decisió de la justícia belga, dimecres passat, de denegar l’extradició dels consellers Comín, Serret i Puig constitueixen una mena de paràbola –un resum tan alliçonador com planer– sobre el tarannà, sobre l’actitud profunda amb què l’Estat –en el sentit més ampli de l’expressió– afronta la qüestió catalana.

Tenim en primer lloc la tradició del 'sostenella y no enmendalla'. Com ha explicat a bastament en aquestes pàgines Ernesto Ekaizer, la fiscalia de Brussel·les havia advertit dos cops el jutge Llarena sobre les mancances documentals de la seva euroordre, però ell va refusar corregir-la. ¿Un magistrat del Suprem espanyol sent esmenat pel desconegut Dirk Merckx, un fiscal estranger i de primera instància? '¡Vamos, hombre!' ¿Que la persecució contra els rebels catalans havia de respectar el precedent procedimental del cas Bob-Dogi, un camioner romanès responsable d’un accident de trànsit...? Però, '¿es que se han vuelto locos, estos belgas?'

La cultura sociopolítica espanyola és molt autoreferent: si la resta del món no està d’acord amb els nostres criteris..., pitjor per a la resta del món. Recordem els esgarips, el 2013, quan el Tribunal d’Estrasburg va derogar l’anomenada doctrina Parot. En el cas que ens ocupa, la resposta corporativa del Tribunal Suprem a la desautorització provinent de Brussel·les va ser acusar la justícia belga de “manca de compromís” i d’ignorància (“només el desconeixement de l’ordenament jurídic espanyol” permet entendre el rebuig de l’extradició). Vaja, que si els jutges de la Cambra del Consell de la capital europea haguessin volgut, haurien lliurat els exiliats catalans, passant per damunt de defectes de forma. I, en tot cas, no era el magistrat espanyol qui havia de conèixer bé la normativa europea, sinó els jutges belgues els que s’havien d’adaptar a les normes legals espanyoles. '¡Sólo faltaría!'

Aquesta queixa per la manca de discrecionalitat i de complaença amb Espanya de la fiscalia i del tribunal brussel·lesos ha estat arrodonida pel ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, insistint que el model de l’ordre europea de detenció i lliurament (l’euroordre) aprovat el 2002 “no funciona amb l’agilitat que es pretenia” i, per tant, potser caldria revisar-lo. És un suggeriment que la Comissió Europea ja ha rebutjat repetidament, però que expressa un altre dels trets idiosincràtics que intento analitzar: si el sistema vigent no ens dona la raó, aleshores cal canviar-lo.

Mancat, pel que es veu, de qualsevol capacitat autocrítica, encastellat en la tesi que la decisió de Brussel·les és “un error” i que “els belgues s’han extralimitat”, un Tribunal Suprem immers –segons fonts ben informades– en “la perplexitat i la indignació” ha recorregut ràpidament al victimisme i ha volgut convertir-se de perseguidor en perseguit. Segons explicava l’altre dia un diari barceloní, “al Suprem pensen que, respecte de la justícia belga, hi ha un mar i un mal de fons”. Altres veus menys carregades de punyetes ('puñetas', ja ho saben, les puntes que adornen els punys de les togues dels magistrats) han estat més explícites i entenedores: els belgues són antiespanyols per naturalesa, perquè encara es recorden de la repressió ordenada per Felip II, i del duc d’Alba, i dels 'tercios de Flandes'. A més, el seu govern actual està ple de separatistes flamencs, simpatitzants de l’independentisme català.

No diré que aquests últims factors siguin irrellevants: ni la UE ni l’euroordre no han pogut, afortunadament, esborrar les diferències de 'background' històric i de cultura política entre els diversos països europeus. Hi ha ciutats com Brussel·les, que acull un gran monument als comtes d’Egmont i Horn, els dos patriotes decapitats el 1568 per ordre del sinistre tàndem format per Felip II i el duc d’Alba i erigits des del segle XIX en herois nacionals. Hi ha estats com Bèlgica, que en les darreres dècades han evolucionat des de l’unitarisme estricte fins al federalisme pluriidentitari sense apallissar votants ni ficar ningú a la presó. I, esclar, des d’aquelles experiències llunyanes i recents, grinyola força que, a l’estat espanyol, una demanda pacífica d’autodeterminació sostinguda almenys pel 48% dels electors sigui contestada amb mesures d’excepció, empresonaments provisionals i peticions de fins a 30 anys de privació de llibertat.

Arran de la clatellada del dia 16 passat, el ministre espanyol d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, va voler transmetre un missatge de calma: “Lo que tenemos que hacer [el govern Rajoy, s’entén] es cargarnos de razón”. Sí, i confiar que els efectes de la Leyenda Negra, del duc d’Alba, dels 'tercios' i de la suficiència del Suprem no arribin fins a Escòcia, Alemanya, ni Suïssa.

stats