11/05/2020

El cercle es tanca

3 min
Albert Rivera amb el portaveu de C's al Congrés, Juan Carlos Girauta. EFE

Vaig conèixer Juan Carlos Girauta exactament el 24 d’abril de 2008, a la tertúlia d'Els matins de TV3, que aleshores dirigia Josep Cuní. Amb 47 anys, a Girauta ja li quedaven lluny els dies escolars als Jesuïtes de Casp, quan es deixava dir Joan Carles i pronunciar el cognom a la catalana, i també l’època postadolescent en què havia militat a la Joven Guardia Roja, les joventuts del marxista-leninista Partido del Trabajo de España. Més endavant s’afilià al PSC-PSOE, del qual sortí carregat de rancúnia el 1986 per arrecerar-se gradualment a l'ombra del PP. Fou sota el lideratge –horror!– de Josep Piqué, el 2003-2004, que figurà com a candidat “de farciment” en diverses llistes electorals a la demarcació de Girona. Però el seu moment àlgid dins la cleda popular es produí durant el breu mandat del successor de Piqué, Daniel Sirera, del qual fou l’intel·lectual orgànic i el negre que en redactà el llibre Tan catalán como tú, aparegut el febrer de 2008.

Aquesta era la posició de Girauta quan ens vàrem trobar per primer cop; posició perfectament harmònica amb la de principal col·laborador a Catalunya de les empreses mediàtico-polítiques de Federico Jiménez Losantos. En aquest context, les primeres col·lisions dialèctiques entre nosaltres –precisament, a propòsit de Losantos– no van trigar gens a produir-se, i es van mantenir amb desigual intensitat durant els cinc anys en què ell intervingué com a tertulià a TV3 i a Catalunya Ràdio (una activitat, aquesta, que no figura en els seus curricula posteriors). Ara, en honor a la veritat també he de dir que algun cop, en sortir de l’estudi, havíem anat a fer un cafè i una mica de conversa plegats; coses que no se m'ha acudit de practicar mai amb els Marhuendas, Nachos Martín Blanco i altres Porta Perales...

Al llarg d’aquella etapa en què el vaig tractar, Juan Carlos Girauta em semblà un home a la recerca d’una missió política i, al mateix temps, vital. I bé, durant el curs 2013-2014 sens dubte va creure haver-la trobat; no pas en l'artrítica estructura del PP català, al costat de líders vicaris que Madrid podia fulminar qualsevol dia, sinó a prop d’un self made leader com Albert Rivera i en un partit jove al qual l’inici del procés independentista empenyia, reactivament, cap amunt: Ciutadans.

El seu ascens en els rengles taronges va ser fulgurant: europarlamentari el 2014, aviat s’erigí en home de confiança de Rivera i artífex destacat de l’expansió estatal de Ciutadans. Va ser en aquest context que es produí allò que anomeno “la profecia del taxi”; un dia, circulant pel centre de Madrid des de o cap a l’estació d’Atocha, Girauta li digué a Rivera: "Albert, tu ya sabes que un día vas a ser presidente del Gobierno de España, ¿verdad?" Al servei d’aquesta ambició compartida, quan Cs s’estrenà al Congrés el gener de 2016, Girauta esdevingué el número dos i portaveu del grup parlamentari. I aleshores es metamorfosejà en aquell personatge agre, atrabiliari, obsessiu i permanentment crispat que Enric Juliana –si la memòria no em falla– comparà amb el Profesor Bacterio, el savi excèntric i enfollit del còmic Mortadelo y Filemón. A mi, els ho confesso, em costava reconèixer en ell l’espanyolista intel·ligent i educat amb qui havia debatut pocs anys abans.

L’anticatalanisme cada cop més exacerbat, el somni d’arribar a la Moncloa i la fòbia contra el PSOE van portar Girauta, la primavera del 2019, a convertir-se en veí i diputat per Toledo, i a oposar-se frontalment a qualsevol acord entre Cs i Pedro Sánchez. Això, com és ben sabut, forçà la repetició electoral del novembre passat, en què Girauta es va quedar sense escó, Ciutadans sense alè i Rivera sense lideratge.

Després d’haver viscut uns mesos grogui, el partit taronja ha mirat de reorganitzar-se i salvar els mobles al voltant d’Inés Arrimadas; i aquesta, arran de l’ocasió que li brindava el debat sobre la pròrroga de l’estat d’alarma, resolgué que més valia ser frontissa –o crossa– del PSOE que ser la mortadel·la de l’entrepà entre PP i Vox. És una decisió pragmàtica, significativament aplaudida pel sector liberal de Cs, però sacrílega per als que provenen del fonamentalisme antiindependentista a Catalunya. Per a una Carina Mejías agreujada des que hom la sacrificà en el galdós altar de l’operació Manuel Valls. I sobretot per a un Juan Carlos Girauta que veu naufragar tota la seva estratègia des del 2014 i caure en el ridícul més absolut la “profecia del taxi”. El moviment d’Arrimadas és “el fin sin matices de la era Rivera”, ha declarat el toledà d’adopció.

Efectivament, és així. Un Ciutadans fent de frontissa liberal espanyola resulta poc compatible amb l’estrident primogenitura de l’unionisme català. Pel que fa a Girauta, de moment pot anar escampant fel a Twitter i a l'Abc, mentre el seu discurs llisca ràpidament cap a Vox. Serà aquesta la pròxima estació?

stats