A l’altura de la crisi
Diu el tòpic que és davant les crisis quan tant els individus com les col·lectivitats mostren el millor i/o el pitjor d’elles mateixes. Si és així, cal constatar que, enfront de la tot just iniciada crisi del Covid-19, determinades persones i organitzacions ja han mostrat el pitjor.
És el cas de Ciutadans. D’acord, el partit es troba en fase de mudança des del riverisme cap a l’arrimadisme (cosa que representa un gir... de 360 graus) i, a sobre, la pandèmia li ha impedit celebrar el congrés de coronació de Doña Inés. Però això no ho justifica tot. No justifica, per exemple, que el líder dels taronges al País Valencià, l’exactor (dolent) Toni Cantó, fes l’altre dia escarni i burla a costa del contagi per coronavirus de la ministra Irene Montero. Moltes veus el van qualificar de “miserable”. Pitjor: es tracta d’un exhibicionista impúdic que es vanta de la més absoluta manca de categoria tant política com humana. Gent així corromp la vida pública tant o més que aquells que posen mà a la caixa.
A Catalunya, Cs anuncià divendres que portarà el projecte de pressupostos de la Generalitat al Consell de Garanties Estatutàries. Estem davant d’una maniobra de pur filibusterisme parlamentari, perquè el CGE té per missió verificar si els projectes de llei s’ajusten a la Constitució i a l’Estatut, no si els números del vicepresident Aragonès són més o menys realistes, expansius, socials o adequats a les circumstàncies. El CGE no és una segona cambra parlamentària, i ningú no ha detectat en el projecte pressupostari cap ombra d’inconstitucionalitat. L’objectiu no és altre, doncs, que ajornar un mes l’aprovació dels comptes i, així, fer-li una nova traveta al Govern.
Però allò que converteix la maniobra en escandalosa és que, si divendres el senyor Carlos Carrizosa anunciava la impugnació, quatre dies abans ell mateix es desfermava des d’un diari barceloní contra "Torra, un okupa a la Generalitat", i repetia allò que ja ha proclamat moltes vegades a l’hemicicle de la Ciutadella: que “Torra ja no és diputat, ja no és president”, etcètera. I bé, si el president Torra s’ha compromès a convocar eleccions un cop aprovats els pressupostos, i Ciutadans té tanta pressa a fer-lo desaparèixer de l’escenari polític, ¿quina lògica té retardar un mes l’entrada en vigor dels comptes i, així, allargar la gestió de l’abominat usurpador? ¿Tal vegada els taronges no tenen cap pressa veritable per acudir a les urnes, perquè saben que no hi tornaran a treure trenta-sis escons ni bojos?
Tanmateix, sempre n'hi ha un de pitjor: Vox. I no em refereixo a la desafortunada circumstància que, segons sembla, la multitudinària assemblea del partit al Palacio de Vistalegre, l’altre diumenge, esdevingués un brou de cultiu per al coronavirus, el qual s’instal·là en l’organisme dels seus dos màxims dirigents. Realment, el Covid-19 deu ser difícil d’eliminar, si resistí impàvid que Santiago Abascal titllés el govern Sánchez de “criminal” i “còmplice de colpistes i dictadors”, que qualifiqués de “bogeria totalitària” les idees d’alguns dels ministres espanyols, que descrivís les feministes com a “boges d’odi”, etcètera.
Però, fins i tot malalts i reclosos, Abascal i Ortega Smith no han deixat d’exhibir, gràcies a les xarxes socials, llur talla d’estadistes i llur compromís amb l’interès general. El primer, reaccionant a la demanda de la Generalitat d’aplicar el confinament de Catalunya, ha escrit que “el canalla traidor de Torra utiliza esta emergencia trágica para tomar decisiones ilegales, cerrando Cataluña como si fuera suya”, i exigit al govern central que el detingui. Per la seva banda, l’ex boina verde Javier Ortega Smith –que es deu sentir tothora una mena de Chuck Norris protagonitzant pel·lícules d’acció... de sèrie B– ha informat “Mis ‘anticuerpos españoles’ luchan contra los malditos virus chinos, hasta derrotarlos”. No esmenta Fu Manxú, cosa que sempre resulta tranquil·litzadora.
I mentre aquests comentaris –ja no de barra de bar, sinó de taulell greixós de taverna ínfima– van forjant la reputació dels seus autors, inclosa l’exconsellera Clara Ponsatí (i el seu tuit "De Madrid al Cielo"), altres individus busquen també, a redós de la crisi del coronavirus, el seu minut de glòria. Per exemple, el senyor Joaquim Coll i Amargós, exvicepresident de Societat Civil Catalana, que ens obsequià dissabte amb un article inefable a El Periódico de Catalunya. El seu títol és "La pandèmia que devora el procés", i es tracta d’un pronòstic –o potser és un auguri, o un desig?– en el sentit que el Covid-19 aconseguirà allò que no van obtenir ni els atemptats del 17-A, ni Rajoy, ni els piolins, ni Llarena, ni Marchena... però que és el somni humit de l’amic Coll: esborrar l’independentisme del mapa.
Per cert: quina mala sort, la de Societat Civil! Comencen a tallar la Via Augusta per castigar la plutocràcia separatista esquiadora..., i al cap d’una setmana, amb l’excusa del virus, tanquen les estacions d’esquí. Cada vegada que hi penso, les llàgrimes m’inunden els ulls.
