16/10/2017

A la cartaginesa?

3 min
A la cartaginesa?

Escric aquestes línies després d’una lectura ràpida dels missatges creuats d’ahir entre els presidents Puigdemont i Rajoy. Més enllà de constatar que l’ús del burofax com a mitjà de comunicació entre els dos governs il·lustra prou bé fins on hem arribat, em sembla entendre que la reacció definitiva de la Moncloa queda ajornada setanta-dues hores. Tanmateix, aquests últims dies, en el Madrid del poder, les ganes d’aplicar l’article 155 són manifestes, i portaveus del PP tan significats com Xavier García Albiol han proferit, sobre la intervenció de l’autonomia catalana, un seguit d’amenaces, auguris o desitjos en el mateix to que si parlessin del destí d’un país conquerit manu militari, o del futur d’una colònia la rebel·lió de la qual acabaven de sufocar. És ben bé l’“habiendo pacificado por mis armas... ” del Decret de Nova Planta felipista.

En qualsevol cas, els globus sonda llançats per García Albiol apunten en dues direccions: la presa de control per part de l’Estat dels Mossos d’Esquadra i de la conselleria d’Ensenyament; de l’ordre públic i de les escoles, dos dels atributs bàsics de qualsevol autogovern digne d’aquest nom. Es tractaria -per dir-ho amb terminologia de l’antiguitat clàssica- d’una “solució a la cartaginesa”, destinada no a castigar uns fets concrets, sinó a arrencar del territori insubmís les arrels mateixes del seu esperit rebel. Delenda est Carthago.

Davant d’aquestes intencions no desmentides per ningú, i descomptat l’entusiasme amb què n’aplaudirien l’execució els partits catalans que tenen vocació de policia indígena al servei de la metròpoli (el Partit Popular i Ciutadans), em sembla pertinent preguntar-se, en el cas que les premonicions garcía-albiolesques es compleixin al llarg dels propers dies, què diran i què faran els socialistes catalans i espanyols, i també els hereus del PSUC i d’Iniciativa avui integrats o diluïts en el si de Catalunya en Comú.

Si ho demano no és per incomodar ni posar en dificultats a ningú. Ho faig perquè -contra allò que repeteix des de fa temps el fals relat unionista- ni la policia de la Generalitat ni el model educatiu català no són el resultat d’un tenebrós complot sediciós ordit al llarg de decennis en les lògies del poder pujolista. De fet, tant els Mossos com l’escola que tenim són molt més fills de les idees i els esforços de gent d’esquerres, sense cap etiqueta nacionalista, que no pas de persones amb filiació convergent o republicana. Examinem-ho una mica.

Amb raó, la memòria ciutadana vincula els actuals Mossos a la tossuderia de Miquel Sellarès, un pujolista tan crític i tan poc convergent que va ser expulsat del partit... dues vegades. Però no fora just oblidar-se d’un Jaume Bosch o d’un Jaume Curbet, que des del PSUC/ICV i el PSC li van fer costat sempre. O del professor Jesús Maria Rodés, també antic militant del PSUC i pres polític antifranquista, sota la direcció del qual l’Escola de Policia de Catalunya va adquirir l’envergadura necessària per fer possible el posterior desplegament del cos. O del seu successor Amadeu Recasens, que abans de passar per Mollet havia estat alt càrrec en l’equip del ministre socialista Luis Alberto Belloch, i avui és el comissionat de Seguretat de Barcelona per encàrrec de l’alcaldessa Colau. Ja veuen quin estol de barretinaires amb trabuc.

En el cas de l’ensenyament, la cosa és encara més flagrant. Tots els estudiosos del tema han explicat que el model vigent des dels anys 80 a Catalunya -la línia educativa única, sense separació per llengües, tan diferent del model basc- va ser una proposta del PSC davant les reticències inicials de Pujol. Per dir-ho ras i curt: el model d’escola pública catalana desenvolupat al llarg de les darreres tres o quatre dècades, immersió lingüística inclosa, deu molt més a l’Escola -després, Associació- de Mestres Rosa Sensat i als afiliats a la USTEC (Unió de Treballadors d’Ensenyament de Catalunya) que no pas a la dotzena de titulars que el departament ha conegut des del 1980. Sigui dit amb el màxim afecte envers tots i cadascun d’ells.

I bé, si en sintonia amb les bajanades dels ministres Dastis i Méndez de Vigo i amb les falsedats de García Albiol el govern de Rajoy pren el control de l’ensenyament a Catalunya, ¿com reaccionaran el PSC i, darrere seu, el PSOE? ¿Aplaudiran i validaran la intervenció? En aquest cas, els socialistes catalans haurien d’expulsar pòstumament dels seus rengles Marta Mata i tot el que la il·lustre pedagoga va representar. I esborrar de la història del partit el topònim de Saifores. I comprometre’s a no utilitzar mai més -mai més- el nom de Josep Pallach.

D’acord: per al PSC de Miquel Iceta acudir al Tribunal Constitucional a presentar-hi recursos de bracet del PP i Ciutadans, o a manifestacions espanyolistes agafats de la mà de Societat Civil Catalana, ja és una rutina. Però, per completar l’harakiri, encara poden fer un últim gir de la daga ritual.

stats