11/01/2021

L’art de canviar de jaqueta

4 min
Alejandro Fernández i Eva Parera en l'acte de presentació de la número 3 del PP, el passat 4 de gener

Com sempre, però potser més que mai a causa de la fluïdesa de l’escenari partidista, la proximitat d’unes eleccions –les catalanes del 14-F, en aquest cas– aguditza els moviments personals a la recerca de la millor ubicació dins la candidatura més acollidora i amb més perspectives de futur que estigui disponible. La setmana passada ja comentàvem aquí mateix alguns d’aquests desplaçaments que podríem qualificar de postideològics; però, aquell mateix dia, se n'anuncià un altre que deixava Lorena Roldán a les beceroles. Perquè, si canviar de jaqueta política és un art, la senyora Eva Parera hi ha assolit el virtuosisme, n’és una autèntica orfebre.

No creguin que exagero. Afiliada a Unió Democràtica (potser seria més exacte dir a Duran i Lleida) el 2006, Parera Escrichs mostrà aviat que no hi militava per diletantisme, ja que l’any següent ja era regidora de Corbera de Llobregat i aviat consellera comarcal, fins que el 2011 esdevingué senadora per designació autonòmica. Hi renuncià el 14 de juliol de 2014... per ser nomenada l’endemà –és obvi que no li agrada passar ni vint-i-quatre hores sense una nòmina pública– consellera del CAC, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya; a proposta de CiU, naturalment.

Poc després, la federació entre Convergència i Unió esclatà i, aviat, la Unió de Duran desaparegué, sepultada per les derrotes i els deutes. Eva Parera s’adherí al partit successor, Units per Avançar, fins a comprendre que Units assegurava el futur polític del senyor Espadaler i poca cosa més. Aleshores, festejà durant uns mesos amb el projecte de generals sense tropa batejat com a Lliga Democràtica, mentre seguia aferrada a la confortable butaca del CAC sense ni tan sols preguntar-se a qui coi hi representava i amb quina legitimitat. Però –ja ho hem dit– la senyora Parera no està en política per passar l’estona; i quan es dibuixà a so de bombo i platerets l’operació Manuel Valls, s’hi va llançar en planxa: número 4 de la candidatura conjunta entre Valls i Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona i, un cop elegida gràcies als vots taronges (també aquí dimití del CAC la vigília de prendre possessió com a regidora), única acompanyant del francocatalà en la ruptura amb Cs, així com secretària general del partit personal de l’ancien premier ministre, Barcelona pel Canvi.

Tanmateix, l’aventura sud-pirinenca de Manuel Valls ha estat un fiasco, potser no personal però sí polític. La transformació de BxC en un partit estatal, la pretensió de Valls de liderar una gran llista constitucionalista al Parlament, de jugar un paper rellevant en l’escenari espanyol..., tot això ha quedat en no res, mentre l’exfutur taumaturg de l’espanyolisme català ja passa més temps a París que a Barcelona. I la mateixa Parera que fa un any declarava “Sempre he dit que si entro al Parlament, serà de la mà de Manuel Valls”, ha resolt fer-ho de la mà d’Alejandro Fernández i Pablo Casado, com a número tres del PP per Barcelona. Catalanisme? El catalanisme –diu– ha mort. Democràcia cristiana? Ui, aquest és un concepte molt flexible... Si fins i tot el ministre franquista Federico Silva Muñoz es declarava democristià!

Tothom té dret a buscar-se la vida, i a portar les seves ambicions fins al límit. No em sembla tan evident que, després d’haver fet en sis anys la sinuosa trajectòria que acabo de resumir, també tingui dret a posar-se sentenciosa i a impartir lliçons, com Parera Escrichs feia dimecres passat a La Vanguardia. La flamant candidata del PP afirma “haver mantingut el mateix plantejament polític sempre”. ¿El mateix plantejament quan, senadora per CiU, defensava la immersió lingüística o exigia un referèndum d’autodeterminació (busquin el vídeo a Youtube) i quan ara carrega contra “la política identitària” o diu, en una piulada, que les sessions del Parlament dels 6 i 7 de setembre de 2017 van ser “tan greus com el que està fent Trump”, incitar a assaltar el Capitoli?

La senyora Parera també ha sostingut que la llarga associació entre Convergència i Unió va ser “un error”. Doncs gràcies a aquell “error” arribà ella a regidora, senadora i consellera del CAC. ¿O és que per ventura obtingué tots aquests càrrecs gràcies a la formidable empenta electoral dels de Duran i Lleida, la que s’evidencià el setembre i el desembre de 2015, quan es presentaren en solitari? ¿O és que pensa tornar a l’erari públic totes les nòmines cobrades gràcies a aquell “error”?

Caldrà veure quines són les contribucions de Parera Escrichs a la campanya del PP. Hi ha la possibilitat que intenti presentar-se com la Joana d’Arc de l’antiindependentisme, però en aquest paper hi trobarà forta competència; per exemple, la del recent fitxatge de Ciutadans, la periodista Anna Grau. Serà difícil, en tot cas, que es pugui treure de sobre l’etiqueta d’aprovechategui, aquell concepte tan plàstic que rescatà de l’oblit l’anterior líder del partit pel qual ara Parera concorrerà a les urnes, el mai prou ben ponderat Mariano Rajoy Brey.

stats