26/08/2012

Triangle de megalòmans

3 min
Triangle de megalòmans

Per una banda tenim Julian Assange, el hacker australià que, fins fa dos anys, era un perfecte desconegut a escala mundial i a qui la ingenuïtat, la solitud i els desequilibris emocionals d'un soldat- informàtic de 22 anys (Bradley Manning) li van permetre difondre centenars de milers de documents confidencials relatius a la guerra de l'Iraq i a l'activitat diplomàtica dels Estats Units. Esdevingut un heroi per a sorolloses minories d'internautes, afalagat i festejat pels directors dels principals diaris d'Occident, aquest descobridor de la Mediterrània -¿ens calia Wikileaks per saber que les guerres són brutes i que la diplomàcia és cínica?- va exhibir ràpidament un afany de protagonisme i una actitud narcisista que no han fet sinó accentuar-se del 2010 ençà.

En aquest sentit, és ben plausible que Assange visqui com una tèrbola conxorxa, que no pugui entendre sinó en clau conspirativa, el fet que dues dones sueques, després d'haver gaudit del privilegi de tenir sexe amb ell, el denunciessin per agressió. És la mateixa i malaltissa lògica que l'ha portat, aquests darrers dies, a declarar-se víctima d'una "caça de bruixes" nord-americana que no s'ha manifestat per enlloc; a apel·lar al president Obama com si aquest, a onze setmanes de jugar-se la reelecció, no tingués altre maldecap que les tribulacions de l'australià; a dir que, "mentre Wikileaks (o sigui, Assange) estigui amenaçat, també estaran amenaçades la llibertat de pensament i la salut de tota la nostra societat". Ell, Julian Assange, és el centre del món.

Deu ser cosa de les afinitats electives, però fa un mes vàrem saber que de la defensa jurídica del fundador de la web de filtracions se'n faria càrrec… Baltasar Garzón; amb la qual cosa ja tenim col·locat el segon vèrtex del triangle megalomaníac. Deixant de banda la curiosa circumstància que, ara, defensi al croat de la llibertat d'expressió sense restriccions legals el mateix Garzón que, el 1998, va fer tancar el diari basc Egin -una decisió desautoritzada pel Tribunal Suprem el 2009-, és remarcable la similitud de perfils psicològics entre el creador de Wikileaks i l'antic magistrat de Jaén.

En efecte, també Baltasar Garzón s'ha cregut en diverses ocasions el melic del món. S'hi considerava en els seus anys daurats a l'Audiència Nacional, quan semblava que volia acabar ell tot sol amb el narcotràfic, amb ETA i amb tots els seus entorns, reals o imaginaris; s'hi va considerar, sobretot, quan aconseguí l'espectacular i al capdavall estèril -un binomi, aquest, molt garzonià- detenció de l'exdictador Pinochet a Londres. I reblà el clau de l'egolatria en intentar, passant la mà per la cara a dues o tres generacions de polítics i d'historiadors, asseure la dictadura de Franco al banc dels acusats, amb més truculència que rigor. Aquest mateix estiu, en la primera entrevista concedida després de ser exclòs de la carrera judicial, l'exjutge confirma les seves tendències conspiranoiques ("Estaven obsessionats amb mi, volien la meva mort civil") i l'altíssim concepte que té d'ell mateix: "Em sento l'últim exiliat del franquisme".

Si Assange i Garzón són dues ànimes bessones, calia un tercer actor per convertir el cas del primer i la causa del segon en un afer de política internacional susceptible d'ocupar portades a escala planetària. Aquest paper l'ha assumit Rafael Correa, el populista d'esquerres que presideix l'Equador des del 2006 amb unes ínfules de protagonisme superiors al pes específic del seu modest país. Correa començà, el 19 de juny passat, per acollir Assange a l'ambaixada equatoriana a Londres, el 16 d'agost li concedí asil polític i, des d'aleshores, ell i els seus corifeus han multiplicat les declaracions de caràcter nacionalista i anti nord-americà en què erigeixen l'Equador en protector de la llibertat, els drets humans i la independència judicial enfront d'estats tan dubtosos en aquestes matèries com Suècia o el Regne Unit…

I tant! ¿Qui gosaria comparar els vells sistemes judicials suec o britànic, plens de perruques, garanties i prejudicis burgesos, amb la justícia equatoriana, precisament ara, en ple procés de reforma -supervisada… per Baltasar Garzón!- a fi de crear-hi una nova judicatura ben submisa al poder? ¿I què direm de la "defensa de la llibertat de premsa, d'informació, d'expressió" que, segons l'exjutge estrella espanyol, justifica el seu compromís amb Assange?

Interpretada pel president Correa, aquesta defensa passa per cremar diaris díscols en públic, per prohibir la inserció de publicitat oficial en la premsa equatoriana privada o negar-li informació, per obligar totes les emissores del país andí a emetre en cadena les arengues presidencials, per escruixir els periòdics i els periodistes crítics amb querelles per injúries de les quals jutges complaents deriven multes destinades a imposar el monopoli informatiu oficialista. Més o menys, són les mateixes receptes que apliquen els altres paladins llatinoamericans d'Assange: Hugo Chávez, Evo Morales i els altres líders bolivarians.

Assange-Garzón-Correa: com diuen els nostres veïns peninsulars, Dios los cría y ellos se juntan .

stats