Patetismes

HistoriadorNo cal que ho documenti amb gaires cites, perquè tots vostès ho recorden perfectament. Des de la suspensió de l’autonomia a finals d’octubre, i també -paradoxalment, veient-ne els resultats- després de les eleccions del 21 de desembre, els portaveus del govern espanyol i de la dreta que li dona suport han exhaurit les metàfores desqualificadores contra el president elegit de la Generalitat. Segons Soraya Sáenz de Santamaría, “Puigdemont hace tiempo que vive fuera de la realidad” i “ha llegado ya al final del trayecto”. Per a l’exsimpatitzant de Fuerza Nueva Rafael Hernando, el líder català “es un zombi político” que fa “el botarate”. Inés Arrimadas ha convertit en un tòpic de barra de bar la teoria segons la qual Puigdemont “vive en Matrix”, i el seu correligionari José Manuel Villegas el comminava a “dejar de correr como un conejo asustado”.

Tanmateix, els esdeveniments dels últims vuit o deu dies ens han mostrat el “conill espantat”, el “cadàver polític”, el “boig”, el “colpista”, el “farsant”, aquell que anava “fent el ridícul pel món”, ens l’han mostrat posant en contradicció i provocant la histèria dels més alts portaveus i les més altes institucions de l’Estat. El dissabte 20 de gener, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, advertia emfàticament que, si Puigdemont viatjava fora de Bèlgica, caldria articular “el mecanisme de cooperació internacional per detenir-lo”. L’endemà, diumenge, la Fiscalia General de l’Estat emetia una nota insòlita en què anunciava la demanda d’activació de l’euroordre “immediatament” després que Puigdemont trepitgés territori danès.

El dilluns 22, però, el jutge Llarena es negava a cursar l’euroordre de detenció amb la peregrina excusa que fer-ho li faria el joc al pròfug. Amb Puigdemont lliure i a Copenhaguen, la Moncloa va inspirar un formidable esforç mediàtic a fi de minimitzar i desacreditar la concurrència i el ressò de la compareixença del president a la universitat de la capital danesa, així com la resta de la seva agenda política a la ciutat.

Tot seguit, i davant el propòsit del president del Parlament, Roger Torrent, de viatjar a Brussel·les per entrevistar-se amb Puigdemont, els portaveus del PP (sí, del partit de Bárcenas, Camps i Costa...) van amenaçar-lo amb una denúncia per malversació de cabals públics si pagava els 150 o 200 euros del bitllet d’avió des del pressupost de la cambra catalana. El dimecres 24, mentre Torrent volava cap a Bèlgica, el ministeri d’Afers Exteriors espanyol va ordenar tancar la Delegació de la Generalitat a Brussel·les i donar festa als seus treballadors, a fi d’evitar que el local fos utilitzat per a una trobada entre la segona autoritat de Catalunya i el candidat possible a la presidència del país.

Paral·lelament, el ministre de l’Interior, el senyor Zoido, ens obsequiava amb unes declaracions surrealistes sobre el risc que Puigdemont tornés a Catalunya en ultralleuger, en helicòpter, en vaixell... o dins el maleter d’un cotxe; i anunciava un desplegament policial que, efectivament, s’ha dedicat a escorcollar maleters de cotxe, com si el líder de Junts per Catalunya s’hagués pogut encongir fins a tenir la mida d’un clic de Famobil. En fi, des del dijous 25 hem assistit bocabadats a l’espectacle del govern Rajoy demanant, i després ignorant, el dictamen del Consell d’Estat, i empenyent el Tribunal Constitucional a un laberint jurídico-polític que ha fet que per sortir-ne la institució s’hagi deixat grapats de pèl a la gatera. I tot això, ¿per mirar de neutralitzar un zombi? Carai, quin argument per als guionistes de The walking dead!

És en aquest context que, el dimecres 24, a El Periódico, va aparèixer un article -no sabria dir si d’anàlisi o d’opinió- titulat “Dinamarca despulla Puigdemont”. El signava Andreu Claret, un periodista i escriptor de tradició familiar catalanista, d’orígens biogràfics esquerrans i d’àmplia experiència internacional. Potser per tot això, i perquè el conec de fa anys, em va impactar que, a propòsit de la compareixença de Puigdemont a la Universitat de Copenhaguen, l’autor se sumés amb tant de zel al cor mediàtic orquestrat per la vicepresidenta Soraya: “La confrontació de l’expresident amb els dos professors [danesos] va ser patètica. Pròpia d’algú que viu en una bombolla on sovintegen les adulacions i escassegen les veus crítiques”.

Ni em considero ni soc tingut per un puigdemontista incondicional. Ara, qualificar de “patètica” l’actuació de Puigdemont en aquella sala universitària, i fer-ho al bell mig de la seqüència de contradiccions, giragonses dialèctiques i gestos grotescos que l’administració del PP va prodigar la setmana passada, em sembla agosarat. Perquè si Puigdemont va estar patètic a Dinamarca, benvolgut Andreu, ¿com diries que va estar Mariano Rajoy durant la seva plàcida conversa -en castellà- amb Carlos Alsina a Onda Cero, el mateix dimecres 24? Sí, em refereixo a aquella entrevista d’“en esto no nos metamos”, d’“el señor Camps ya no milita en el PP”, de “las últimas elecciones de la República de Cataluña”, de “yo [exministre de l’Interior] de dispositivos policiales no entiendo”.