Niciesa i maldat

No, ni la beneiteria ni l’estupidesa van néixer amb les xarxes socials, però convindran amb mi que hi han trobat un fèrtil camp d’expansió.

Així, quan fa quatre setmanes es produí l’atac terrorista al Lyndt Café de Sydney, l’actor i activista espanyol de tota mena de causes pretesament revolucionàries Guillermo Toledo Monsalve, àlies Willy Toledo, va escriure a Twitter: “ Un tipo entra en bar. Secuestra a clientes. No hay daños. Horas después entra policía. Mata a 3 personas. Hiere a 7. ¡¡¡Alarma islamista mundial!!! ” Dimecres passat, arran del brutal atemptat contra Charlie Hebdo a París, el mateix subjecte va fer unes altres deposicions -exactament això, deposicions- a la xarxa de l’ocellet: “ Occidente asesina diariamente. Sin ruido. El Pentágono y la OTAN bombardean y destruyen países enteros, asesinan a millones, cada día. ¿De verdad esperamos que no hagan nada? ”

Potser alguns de vostès opinen que no val la pena aturar-se a comentar les bajanades d’un personatge sense cap crèdit intel·lectual ni polític, d’algú capaç de dir que l’exigència de respecte pels drets humans a Cuba, Veneçuela, l’Equador i Bolívia és “ una desfachatez ”. Si és així, discrepo. No pel valor de les paraules del tal Willy, sinó per la seva representativitat; perquè -ens agradi o no- hi ha desenes, centenars de milers de persones, organitzacions polítiques senceres que, també a Catalunya, interpreten la política mundial d’acord amb els mateixos esquemes que van inspirar les piulades transcrites més amunt, encara que no gosin expressar-ho d’una manera tan bèstia.

La idea primordial de tots els que comparteixen aquesta visió és que Occident -l’imperialisme, el capitalisme, l’OTAN, la CIA, el “complex militar-industrial”, etcètera-és el culpable de tot. De la mateixa manera que els morts de Sydney s’han d’imputar a la policia australiana, no pas a l’amable segrestador i agressor sexual convicte que no havia causat cap “dany”, les matances d’autoria islamista perpetrades en el que portem de segle a Nova York, Madrid, Londres o París, i encara més al Pakistan, Nigèria o el Marroc, són sempre respostes defensives d’uns pobres musulmans oprimits, agredits i bombardejats. Fins i tot si es tracta de multimilionaris com Bin Laden o de cristians francesos convertits, el sol fet de professar l’islam els erigeix automàticament en víctimes amb dret a la més indiscriminada venjança.

Segons aquest plantejament -amb què combreguen, insisteixo, moltes més persones que no sembla-, sense la intervenció militar internacional iniciada el 2001, l’Afganistan seria fins avui una Arcàdia feliç i pacífica governada pels simpàtics talibans del mul·là Omar; una Arcàdia medieval, amb les dones esclavitzades i analfabetes, on els adúlters serien lapidats i els lladres amputats, i la música i el cinema serien pecat mortal però, això sí, sense ingerències de l’imperialisme.

De la mateixa manera, si l’infame Bush fill no hagués envaït l’Iraq el 2003, el país mesopotàmic continuaria regit per la paternal tirania de Saddam Hussein (al capdavall, el dèspota només tindria 77 anys...), i el partit únic Baas esclafaria qualsevol forma d’oposició; i la minoria sunnita seguiria oprimint, com sempre, la majoria xiïta; i els insubmisos kurds serien gasejats en cas necessari, com ja ho van ser a Halabja el 1988. El règim iraquià, tanmateix, conservaria l’aurèola progressista i el discurs anti nord-americà, i potser encara convidaria a visitar-lo, com antany, respectables socialistes europeus, catalans inclosos.

I què es pot dir de Síria? Doncs quelcom semblant. Sense la rebel·lió instigada a partir del 2011 per la CIA, i el Mossad, i les monarquies reaccionàries del Golf infeudades a Washington -aquesta és la versió canònica dels ambients antiimperialistes-, la dinastia dels Assad estaria a punt de complir 45 anys de plàcid regnat. Un regnat una mica xop de la sang de desenes de milers d’assassinats, executats i torturats, però plàcid al cap i a la fi; i laic; i emparat per la Rússia de Putin, avui el gran pol d’atracció de tots els enemics de la democràcia liberal, des de la ultraesquerra fins a la ultradreta.

Quan l’inefable Willy Toledo, per disculpar l’assassinat de periodistes i dibuixants francesos, invoca els bombardejos d’Occident, es deu referir a la campanya aèria aliada dels darrers mesos contra les milícies de l’Estat Islàmic a l’Iraq i a Síria, que ell i els que combreguen amb ell veuen com una altra intolerable agressió occidental al món àrab. El que seria correcte i revolucionari, doncs, és inhibir-se i deixar que sota les banderes negres de l’EI proliferin les decapitacions, l’assassinat sistemàtic de presoners, les violacions en massa de dones, la liquidació de les comunitats religioses no sunnites (cristians, iazidites, xiïtes...). Fins que, entre el Mediterrani i el golf Pèrsic, desenes de milions de persones gaudissin del meravellós califat que l’EI pretén construir.

En el seu compte de Twitter, Toledo es declara, entre altres coses, “humanista” i “aprenent de feminista”. I un no sap què remarcar-ne més, si la niciesa o la maldat.