El malefici d’Iniciativa

L'“esgotament polític i personal” de Xavier Domènech resulta ben comprensible i justificat

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA

Després d’haver estat un dels principals factors de desgast de la presidència de José Montilla (les contradiccions davant la sequera de 2007-2008, l’entestament a imposar una velocitat màxima de 80 km/h en totes les vies de l’àrea metropolitana, l’assistència del conseller Saura a una manifestació pro Palestina en què es victorejà grups terroristes i s’exhibí una pistola, les errades i covardies en el comandament dels Mossos, l’abandó de responsabilitats davant del tràgic incendi d’Horta de Sant Joan, el missatge telefònic de Saura dient “Kin toston” durant un discurs de Montilla al Parlament...), Iniciativa tornà a l’oposició a finals del 2010 impregnada d’una profunda rancúnia contra el món convergent, identificat amb la dreta, amb els “lobis molt poderosos” que l’havien foragitada del Govern. Era un ressentiment que pretenia ser ideològic i de classe, i que durant el bienni següent es va veure confortat en la crítica contra les retallades i les “polítiques neoliberals” de l’administració Mas.

Així, quan a partir de la tardor del 2012 començà a créixer l’onada independentista i els convergents decidiren mirar de surfejar-la, la direcció d’Iniciativa ho considerà un frau, una mistificació dels d’Artur Mas per tal de fer oblidar les retallades, de tapar la corrupció, etcètera. Sí, és clar que, atenent a la sensibilitat d’un segment de les seves bases, ICV no s’instal·là en un rebuig frontal al Procés, però les reticències i els recels foren evidents; recordem, per exemple, les giragonses dels líders davant la consulta del 9-N del 2014 o, pocs mesos després, la baixa de Raül Romeva.

Per utilitzar una metàfora clàssica: amb l’aigua bruta de la palangana (el caràcter dretà o burgès o corrupte de CDC), el sector dominant d’Iniciativa va llençar també el nen (el dret a l’autodeterminació). És una actitud que, d’aleshores ençà, més aviat s’ha aguditzat, com ho prova l’inefable títol del llibre recent de Joan Coscubiela: 'Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista'. Carlí, reaccionari, ultramuntà, això és l’independentisme segons aquest il·lustre exponent de “l’esquerra de debò”. Sobretot, que la realitat no t’espatlli un bon clixé sectari.

Entretant, la modesta estabilitat dels seus registres electorals (del 7,3% el 2010 al 9,9% el 2012), la incapacitat per rendibilitzar de manera directa l’impacte de la crisi econòmica i l’eclosió dels 'indignats' i, el 2014, l’amenaçadora irrupció de Podem van empènyer ICV a una operació d’estricta supervivència política: abraçar-se als de Pablo Iglesias i, a canvi de facilitar-los una certa pista d’aterratge catalana i l’accés als mitjans de comunicació públics durant les primeres campanyes, assegurar-se una quota –ni que fos modesta– de diputats, regidors i altres càrrecs institucionals en el si d’allò que ha acabat essent Catalunya en Comú.

Aparentment, el nucli d’ICV que mana als Comuns segueix fidel a la tesi de Joan Herrera quan, en un míting del 2015, identificà Mas amb “la merda”

Aquesta integració, però, els ecosocialistes no la van fer amb ànim de diluir-se dins d’un nou subjecte polític, d’una “Syriza catalana” o d’un “PSUC del segle XXI” –no sé si recorden aquestes expressions, avui caigudes en desús–. Des del 2015, Iniciativa ni ha hibernat ni ha renunciat a determinats trets d’una cultura política que enfonsa les seves arrels en les dècades de 1930 i 1940; per exemple, a la destresa per controlar des de dins, des de l’aparent minoria, estructures o plataformes molt més àmplies.

En aquest sentit, Xavier Domènech va ser un excel·lent cap de cartell electoral el 2015 i el 2016, i un bon portaveu parlamentari al Congrés, però no posseïa ni la cultura d’apparàtxik ni la resiliència imprescindibles per exercir com a líder orgànic de Catalunya en Comú i resistir a les remarcables capacitats de maniobra, tant de la gent d’Iniciativa com d’aquell altre nucli “leninista” –no dic en les idees, sinó en el comportament– que sembla haver-se format al voltant del capital polític de l’alcaldessa Colau. Aquestes arts, el company i col·lega Domènech no les va aprendre a les aules de l’Autònoma, ni en el seu pas per Procés Constituent, i goso creure que tampoc no ha tingut mai cap interès a dominar-les. Si, a sobre, resultava sospitós de ser “massa sobiranista”, el seu “esgotament polític i personal” d’ara fa un parell de mesos resulta ben comprensible i justificat.

Però no es tractava d’un problema individual, segons ha demostrat el cas de la fugaç substituta de Domènech com a portaveu del grup parlamentari de Catalunya en Comú Podem, Elisenda Alamany. Aparentment, el nucli d’ICV que mana als Comuns segueix fidel a la tesi de Joan Herrera quan, en un míting del 2015, identificà Mas amb “la merda”. Puigdemont i Torra, doncs, deuen ser-ne els escatològics hereus, i compartir cap objectiu polític amb els postconvergents continua sent un tabú.

Si aquest sectarisme estret s’imposa en el partit català, i si a Madrid els Pablo Echenique segueixen titllant els presos polítics d’“elit” d’un independentisme que cal “derrotar”, entre uns i altres poden fer un pa com unes hòsties. I, si això passa, la primera perjudicada serà la possibilitat de reelecció d’Ada Colau.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF