Pretorians

Les opinions dels jutges no poden ser valorades com les dels metges o els taxistes

S’entén per pretorianisme aquella situació en què un cos armat s’erigeix en poder fàctic i és capaç d’imposar les seves exigències al poder formal, de dictar-li què pot fer i què no ha de fer o, en casos extrems, de decidir qui ha d’ocupar aquest poder. L’exemple canònic i que ha donat nom al fenomen és el de la Guàrdia Pretoriana de l’Imperi Romà, que, des del segle I, a canvi de veure consolidats els seus privilegis o de rebre generosos suborns, investia o assassinava emperadors. Un altre cas ben conegut és el dels geníssers, soldats d’elit de l’Imperi Otomà i escortes dels sultans que, a partir del 1600 aproximadament, van donar diversos cops d’estat i bloquejar intents de reforma que amenaçaven llur posició abans de ser dissolts i liquidats –físicament liquidats– el 1826.

Sense anar tan lluny ni en l’espai ni en el temps, l’Espanya dels segles XIX i XX ens ofereix un exemple destacat de pretorianisme contemporani. Sobretot durant la Restauració alfonsina (1875-1931), uns militars amb poques victòries exteriors per celebrar es van autoconvèncer que eren els dipositaris del patriotisme, els guardians de les essències nacionals i, per tant, que tenien el dret, fins i tot l’obligació, d’irrompre en la política, de fer caure ministres i governs sencers, d’imposar lleis sempre que consideressin aquelles essències amenaçades o traïdes.

Aquest pretorianisme del vuitcents i el noucents espanyols també tenia els seus àmbits de conreu i propagació, els seus xats corporatius. Eren les interminables converses entre oficials desvagats a les sales de banderes de les casernes. Eren, sobretot, els periòdics militars que els uniformats llegien amb fruïció: capçaleres com 'La Correspondencia Militar', 'El Ejército y la Armada', etcètera. És a les seves pàgines on, al llarg dels anys, es va anar destil·lant l’anticatalanisme que desembocaria en l’assalt al 'Cu-cut!' i a 'La Veu de Catalunya', el novembre de 1905; és allà mateix on es va construir la mentalitat de “salvadors de la pàtria” que conduiria als cops d’estat de 1923 i de 1936.

“Amb els colpistes ni es negocia ni es dialoga” és una opinió lliure en boca d’un columnista o un polític, però esdevé perillosament antidemocràtica quan qui la formula té la capacitat de sabotejar eventuals diàlegs o negociacions

Semblava que, després de les reformes del ministre Narcís Serra (1982-1991), a Espanya el pretorianisme clàssic havia quedat reduït a un grapat de vells oficials nostàlgics; més o menys aquells que, no fa gaire, es manifestaven contra l’exhumació del cadàver del seu 'caudillo'. Però la setmana passada vàrem descobrir que s’ha configurat un nou pretorianisme, un pretorianisme togat. No es tracta només de l’esperit de cos, del corporativisme que afecta tantes altres professions, perquè els jutges són un col·lectiu al qual la societat ha 'armat' amb una arma temible, que només ells posseeixen: la de privar de llibertat i de drets civils, durant anys o decennis, els seus conciutadans. És per això que les seves actituds i opinions no poden ser valorades com les dels metges, els taxistes o els controladors aeris.

I la imatge que n’ofereix el xat del CGPJ –no una conversa robada en un bar de copes, sinó un canal oficial de comunicació interna– és esgarrifosa. Dir que els manifestants independentistes són criminals, violents, extremistes i participen en "idioteces"; emprar –uns jutges!– despectiva terminologia preconstitucional per referir-se a Catalunya (“la región”); comparar Puigdemont amb un violador, qualificar-lo d’"hijo de puta"; fer irresponsables al·lusions a una guerra civil, al·ludir a “la bandera golpista de la estrella gamada”: molts d’aquests són comentaris que en boca de qualsevol altra persona la portarien davant dels tribunals per injúries o per delicte d’odi. Però resulta que els qui s’expressen així són precisament els que formen els tribunals!!! Afirmar que l’independentisme es “puro nazismo” i, tot seguit, titllar els seus líders de virus, gèrmens o porcs representa el súmmum de la manca de vergonya, perquè la deshumanització, l’animalització de l’altre, és, precisament, una de les característiques bàsiques del nazisme, precondició per als crims de masses.

Que els autors d’aquestes expressions, que els posseïdors de la mentalitat i la ideologia que hi ha al darrere, no són simples funcionaris públics, sinó uns pretorians, ho demostra l’extrema timidesa de les reaccions polítiques i institucionals que el cèlebre xat ha suscitat. Si, espantada pel soroll de togues, la ministra de Justícia ja va córrer a rectificar fa unes setmanes i va donar al jutge Llarena la màxima empara jurídica a Bèlgica, ara la seva col·lega Meritxell Batet s’ha limitat a dir que les paraules dels jutges “no són edificants”. Altres veus asseguren que es tracta d’una minoria. Si fos així, ¿com és que al mateix fòrum no hi ha hagut una allau d’intervencions arraconant els extremistes i fent prevaldre la mesura i la ponderació?

Un dels jutges xatejadors dictamina: “Amb els colpistes ni es negocia ni es dialoga”. És una opinió lliure en boca d’un columnista o un polític, esclar, però esdevé perillosament antidemocràtica quan qui la formula, o els seus amics, tenen la capacitat de sabotejar eventuals diàlegs o negociacions a cop de sentència judicial.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF