Petits déus protectors
HistoriadorSi als rebedors de les llars actuals hi hagués, com hi havia a l’entrada de qualsevol 'domus' romana, un petit altar consagrat al culte dels déus domèstics, de les petites divinitats protectores de la família, de l’estirp, de la comunitat propera i dels seus interessos –eren els anomenats 'lares' i 'penates'–, aleshores a tots els habitatges dels independentistes catalans s’hi hauria de retre culte a Pablo Casado, a Albert Rivera, a José María Aznar..., i fins i tot al recentment cessat cap de la Policia Nacional a Navarra, Daniel Rodríguez López, entre molts altres.
Sí, perquè, a veure: enmig d’aquest poc engrescador aniversari de la tardor del 2017, contemplant amb el cor encongit la indissimulable divisió dels dirigents entre “legitimistes” i “pragmàtics”, desconcertats davant la cacofonia de discursos i ultimàtums, perplexos en percebre l’abundància de gesticulació i la penúria d’estratègia i de tàctica, ¿què impedeix a la gran majoria d’independentistes engegar a fer punyetes la causa que els ha mobilitzat des del 2010, guardar al racó més amagat de la calaixera estelades i llaços grocs i acudir en actitud penedida a suplicar als senyors Antoni Fernàndez Teixidó o Ramon Espadaler que els condueixin de nou al bon camí d’un 'catalanismo bien entendido'?
A parer meu, la resposta és òbvia: avui, allò que cohesiona, galvanitza i encara esperona els rengles independentistes, sobiranistes o autodeterministes, allò que empeny els seus membres a manifestar-se una vegada i una altra, a seguir penjant i lluint llaços grocs, a convertir certs llibres sobre el Procés en 'bestsellers', etcètera, és el discurs de l’odi que els arriba des d’un espanyolisme desbocat; és la constatació que no hi ha cap possibilitat d’un replegament digne; és l’evidència que la disjuntiva s’estableix entre persistir contra vent i marea, o acceptar una capitulació humiliant i devastadora.
No, ni exagero ni dramatitzo. N’hi ha prou d’observar l’esperit d’escarment i de venjança que plana damunt del procés judicial per l’1 d’Octubre. Però encara és més aclaridor escoltar el discurs dels bessons-rivals Casado i Rivera. Quan l’un i l’altre exigeixen aplicar de nou l’article 155, aquest cop per un temps indefinit, incloent-hi la intervenció sobre TV3 i Catalunya Ràdio, sobre els Mossos d’Esquadra i sobre l’ensenyament, quan el líder del PP reclama començar sense demora la il·legalització de partits independentistes, el que en realitat proposen és instaurar a Catalunya un estat d’excepció permanent; i, sota aquest paraigua jurídic, establir-hi un govern unionista que desmantelli qualsevol estructura de caràcter nacional, ja sigui cultural, educativa, de comunicació, de seguretat, etcètera. Com un 1939 sense afusellaments, vaja.
¿Quina altra cosa està exigint si no José María Aznar quan titlla d’error la convocatòria electoral del 21-D del 2017 –la que va signar Rajoy–, quan invoca la llei de partits polítics per prohibir-ne uns quants, quan crida a “desarticular” i “erradicar” el secessionisme, inclosos “sus aparatos mediáticos, culturales y financieros”?
Convertit en un clon d’Aznar però sense arrugues, darrerament Pablo Casado també s’omple la boca amb els conceptes de “golpe” i “golpistas”... Que la seva formació com a jurista era manifestament precària ja ho sabíem, però no deixa de ser remarcable que el líder de “l’oposició de Sa Majestat” exhibeixi una ignorància o una desimboltura tan supines: ¿quina sentència de quin tribunal ha qualificat els esdeveniments catalans de l’octubre del 2017 de cop d’estat, i els seus responsables de colpistes? ¿I la presumpció d’innocència? Ah, no, aquesta presumpció s’aplicava a Bárcenas, a Rato, a Zaplana, a Camps, a Ana Mato, a Carlos Fabra..., no a una facció de 'separatistas'.
Igual que a Aznar ningú no li ha de dir quantes copes de vi pot beure, un patriota espanyol amb tots els atributs com és Casado no necessita la sentència de cap jutge ni de cap tribunal per saber del cert qui és un colpista, què és una rebel·lió, què una sedició, etcètera. I bé, si el suposat “president del govern a l’ombra” es manifesta així, no ens podem estranyar que, a l’altre extrem de l’escala de l’establishment, el comandament policial de Navarra exalti Franco, qualifiqui el líder de Vox de “José Antonio del siglo XXI” o demani la dissolució dels Mossos. I encara provoca menys sorpresa el comportament dels agents policials de base durant la jornada de l’1-O, per exemple.
Quan Pablo Casado es reuneix, com va fer dijous passat, amb els pròcers integrats en el Fòrum Pont Aeri no se n'adona, esclar, perquè no gosen dir-l'hi o potser no ho veuen. Però cada cop que titlla els presos i exiliats de colpistes, que exigeix repressió i mà dura a Catalunya, que amenaça amb més 155, està injectant en l’avui fràgil moral de l’independentisme una potent descàrrega d’ànims i de certeses. Per això ell i altres com ell mereixen gratitud i haurien de rebre ofrenes i libacions, igual que els antics 'lares' i 'penates'. Ara mateix, sort en tenim.
