Nuñisme 3.0
No calia ser ni un gran aficionat al futbol ni un culer empedreït per adonar-se, fa temps, que el senyor Josep Maria Bartomeu està mancat de les condicions per liderar una entitat de la importància del Futbol Club Barcelona, tant en el terreny esportiu com en l’àmbit social i cívic. El desenvolupament de l’actual temporada ha portat aquella evidència fins al paroxisme. Pel que fa a la planificació esportiva, em limitaré a transcriure els titulars de l’ARA del passat dilluns 17, abans que esclatés l’actual escàndol de les xarxes: “El Barça camina per la corda fluixa. De les 21 fitxes del primer equip amb què va començar el curs, actualment només en té 15 de disponibles”. Bé, de fet són 14 després de la lesió de Sergi Roberto.
A la incomprensible política de fitxatges i de traspassos cal afegir-hi la desastrosa operació del relleu d’Ernesto Valverde, que mancà del més elemental respecte envers el míster defenestrat, que va estar a punt de carbonitzar un mite del barcelonisme com Xavi Hernández i que acabà amb la contractació a la desesperada d’un Quique Setién arrencat de la plàcida companyia de les vaques del seu poble i catapultat a una banqueta –i a unes responsabilitats– que, segons pròpia confessió, no havia somiat mai ocupar. L’entrada en escena de l’entrenador càntabre, d’altra banda, no va ser precisament fulgurant en termes ni de joc ni de resultats, de manera que darrerament el Camp Nou havia començat a donar senyals d’impaciència davant l’estil parsimoniós de Setién.
No hi ha dues situacions històriques ni esportives ni socials idèntiques, però alguna cosa en aquest panorama em recorda els anys finals del nuñisme, que van ser també els darrers del segle XX: la grisor en el vèrtex del club; el desig del president sortint de deixar-ho tot atado y bien atado; les temptacions de dedazo que fins ara semblaven encarnar-se en el senyor Emili Rousaud...
Penso que és en aquest context on cal situar la història destapada per la Cadena SER. Al capdavall totes les mediocritats, tots els acomplexaments, totes les inseguretats, quan estan dotades de poder, acaben comportant-se de manera semblant. Josep Lluís Núñez, quan al seu propi desgast hi sumà la impopularitat de Louis Van Gaal i les ínfules de reietó capaç de designar hereu, també es va envoltar d’uns assessors de comunicació ben pagats que, a manca de xarxes socials, omplien els butlletins del club amb teories conspiratives i assenyalaven com a enemics grups mediàtics, forces polítiques i conxorxes federatives, responsables –deien aquells textos anònims– dels fracassos futbolístics.
Pel que sembla, ara han canviat els suports tecnològics, no pas els mètodes. Segons la versió oficial, la directiva considerà necessari encarregar un monitoratge de la presència i la reputació del club a les xarxes socials. Però es veu que, ni a Catalunya ni en el conjunt d’Europa, no hi havia cap empresa capaç de fer aquesta feina, de manera que va caldre anar-la a buscar a 12.000 quilòmetres de distància, a Buenos Aires. La seleccionada va ser I3 Ventures, capitanejada per un personatge, Carlos Ibáñez Costantino, que ha estat qualificat d’“intrigant”, “controvertit” i àdhuc coses pitjors. En tot cas, i malgrat que els promotors de la seva contractació la van descriure com a seriosa, solvent i tecnològicament líder, el fet és que, a banda de treballar per al Barça, a l’empresa I3 Ventures no se li coneix cap altra presència ni client a Catalunya o a Espanya.
I aleshores resulta que, misteriosament, un seguit de comptes de Facebook o d’altres xarxes situats en les immediacions d’I3 Ventures –el que més m’agrada és aquell que es feia dir Respeto y deporte, això és ironia!– s’han dedicat a insultar, difamar i ultratjar persones (futbolistes, empresaris, entrenadors, polítics, expresidents, aspirants a la presidència del club...) que, totes, tenen en comú una cosa: no gaudir de les simpaties de Bartomeu o desvetllar-ne els recels. Quina estranya casualitat, no troben?
Les reaccions del president davant l’esclat d’aquest lamentable Barçagate també semblen extretes del manual del perfecte nuñista. Primer, negar-ho tot i amenaçar amb accions legals –mai no concretades– contra el mitjà que havia destapat l’afer. L’endemà, admetre que alguna cosa hi ha de cert en les revelacions de la SER i, en conseqüència, rescindir de manera fulminant el contracte amb I3 Ventures, aquella empresa modèlica... fins a la vigília. En dies successius, enmig de reunions d’urgència i gabinets de crisi que no decidien res –ni tan sols la destitució del senyor Jaume Masferrer, director de l’àrea de Presidència i aprenent de Fouché de l’inefable Bartomeu–, mirar de guanyar temps, de dibuixar teories de la conspiració i d’assenyalar enemics exteriors. Tot plegat, a l’espera que la memòria dels socis sigui flaca i oblidi aviat l’escàndol, especialment si Messi està tan fi com dissabte passat, si la propera ronda de la Champions surt bé i si el clàssic acaba amb victòria...
Disculpin-me, però jo creia que ser més que un club significava una altra cosa.
