Homologacions democràtiques

Al Suprem hi ha el convenciment que, de 1939 a 1977, la institució va actuar de manera impecable

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

La veritat, hi ha gent que es queixa per vici. Resulta que, dimarts passat, la sala contenciosa del Tribunal Suprem va suspendre de forma cautelar l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos; i alguns esperits sensibles s’han molestat perquè la resolució de l’alt tribunal tracta el militar de Ferrol de “Don Francisco Franco Bahamonde” i el descriu com a “jefe del Estado”. A mi, en canvi, el que m’ha sorprès és que els magistrats del Suprem no l’anomenin “Su Excelencia”, ni “Caudillo de España por la Gracia de Dios”, ni “Generalísimo de los Ejércitos”, ni “Jefe Nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS”. Em sembla una trista mostra de gasiveria que tots aquells senyors revestits de togues i carregats de punyetes no hagin recordat que la mòmia ara objecte de pugna judicial va ser en vida “Centinela de Occidente”, “la espada más limpia de Europa”, “el primer vencedor del comunismo en el campo de batalla”, etcètera.

Diuen els primmirats que, en reconèixer Franco com a cap de l’estat des de l’1 d’octubre de 1936, el Suprem assumeix la legitimitat de la sublevació del 18 de juliol anterior. I doncs, què? ¿És que, per ventura, el 1978 o en anys successius els jutges i els fiscals del Suprem van ser objecte d’alguna exigència de responsabilitats per haver servit el règim dictatorial? Hi hagué algun cessament, alguna dimissió...? Per descomptat que no: senzillament, aquells que actuaven en nom de les Leyes Fundamentales van passar a fer-ho en nom de la Constitució. Però, sense haver hagut d’abjurar ni de disculpar-se de res, la cultura corporativa de la institució restà intacta, convençuda que, de 1939 a 1977, havia actuat de manera impecable. És una convicció que encara es manté.

Disculpin-me per recordar coses òbvies, però Franco va governar el doble de temps que Mussolini, tres vegades més anys que Hitler; i, lluny de ser escombrada per una derrota militar i un posterior procés de desfeixistització, la seva dictadura evolucionà “de la ley a la ley” cap a una democràcia parlamentària amb fortíssims elements de continuïtat respecte del passat autoritari. Continuïtat en les persones, en les institucions, en la legislació, en les actituds socioculturals, en els tarannàs col·lectius... Un exemple petit però pertinent: l’advocat de la família Franco en l’actual litigi sobre el destí del cadàver és Luis Felipe Utrera-Molina, fill de ministre franquista, sí, i al mateix temps cunyat d’Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde, president autonòmic, ministre i –anys enrere– gran esperança blanca del Partit Popular. La connexió entre franquistes i demòcrates pot passar fins i tot per les festes familiars d’aniversari o per les “cenas de Nochebuena”.

Els nebots del rei Felip VI Felip Joan Froilà i Victòria Frederica de Marichalar i Borbó (el noi, número quatre en la línia de successió a la Corona!) han participat en concentracions de la dreta dura

Un dels mantres més repetits des de fa anys pels antiindependentistes de dins i de fora és aquell segons el qual l’actual democràcia espanyola resulta d’una maduresa exemplar, modèlica, igual o superior a les més acreditades d’Europa; i vincular-la en el grau que sigui a l’herència franquista constitueix una insídia i un 'fake' que només propaguen els separatistes sediciosos i intoxicadors.

Tanmateix, jo trobo que la dèria de Ciutadans i del PP amb l’aplicació perpètua de l’article 155, o l’aposta de Vox per la supressió de les autonomies, lliguen de ple amb aquella diguem-ne cultura que s’expressava en el decret franquista del 5 d’abril de 1938, de derogació de l’Estatut català, “en mala hora concedido por la República”. És evident que l’eclosió de Vox encaixa en un marc europeu d’auge de l’extrema dreta; però crec que expressa sobretot el 'revival' d’un neofranquisme desacomplexat, i que alguns dels seus principals trets ideològics (el masclisme ranci, l’antimarxisme com de la dècada de 1930, l’anhel de recentralització...) serien inconcebibles en el discurs d’Alternativa per a Alemanya, del Partit per la Llibertat als Països Baixos, etcètera.

Ho il·lustraré des d’una altra perspectiva: al llarg dels darrers dos anys, els nebots del rei Felip VI Felip Joan Froilà i Victòria Frederica de Marichalar i Borbó (el noi, número quatre en la línia de successió a la Corona!) han participat en concentracions de la dreta dura a la madrilenya plaça de Colón “por la unidad de España” o, directament, en actes promoguts per Vox. Per la seva banda, Luis Alfonso de Borbón Martínez-Bordiú també es deixà veure a Colón el passat 10 de febrer, embolcallat amb la 'rojigualda'; el que no se sap és si hi era en qualitat de cosí segon de l’actual monarca o com a besnet del dictador Franco. Sigui com sigui, ¿vostès s’imaginen un 'royal' britànic, ni que fos el número 97 en la línia de successió d’Elisabet II, fent-se present en un acte del Partit Nacional Britànic (BNP) –que seria l’equivalent de Vox en aquelles illes– amb la Union Jack lligada a l’esquena? ¿O un membre de la casa d’Orange-Nassau assistint a un míting de Geert Wilders? ¿O un monarca nòrdic fent un discurs com el del 3 d’octubre?

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF