13/05/2019

Carrusel de circ

3 min

Al llarg de les darreres setmanes ha estat fàcil sentir veus independentistes formulant planys o lamentacions pel fet que el 26 de maig, a Barcelona, els caldrà escollir entre com a mínim quatre llistes que es disputen un mateix objectiu polític. I bé, no pretenc consolar ningú, però resulta bo saber que, en el camp de l’unionisme del morro fort, la dispersió d’ofertes electorals és com a mínim el doble que entre els partidaris de la independència; dispersió adobada amb unes dosis de friquisme desconegudes des del 1979.

Seguint el mateix ordre establert per la Junta Electoral de Zona de Barcelona, trobem en primer lloc la candidatura de Fuerza Ciudadana (FC’s), encapçalada per l’empresari alemany Karl Jacobi (aquell que, al Círculo Ecuestre, li etzibà al president Torrent allò de “Yo voto que todos ustedes vayan a prisión”). Jacobi volia ser alcaldable pel partit Nosotros –del qual parlaré més avall–, acompanyat de Victoria Álvarez, una de les dues heroïnes del dinar de La Camarga. Però al final concorre amb un partit propi i, com a 'colistier' de luxe, ha canviat l’antiga amant de 'Júnior' per... Álvaro de Marichalar Sáenz de Tejada, l’estrafolari exconcunyat de Felip VI. Fa de mal dir quin dels dos tàndems és més espaterrant.

Evidentment, la llista de Manuel Valls, Barcelona pel Canvi-Ciutadans, se situa en el mateix terreny però juga en una altra lliga. Amb tot, criden l’atenció els esforços bastant patètics per dissimular el color taronja de la candidatura amb preteses obertures cap a l’esquerra (l’exsocialista Celestino Corbacho) o cap a la dreta enrotllada, moderneta i 'chachi piruli' (l’escriptor Ramón de España, a qui devem des del 2013 l’impagable assaig 'El manicomio catalán').

No seria just oblidar, en aquest repàs, l’incommensurable Josep Bou i Vila, cap de llista del PP, que vol arreglar els problemes de Barcelona organitzant desfilades militars diàries –no ha aclarit si amb la baioneta calada– pels seus carrers. L’empresari flequer i exlegionari ha posat, com a fermall de luxe de la seva candidatura, l’amic Joan López Alegre, que, després de l’experiència com a número dos de la marquesa Cayetana, potser ja no n’està tant, d’alegre.

La llista de Falange Española de las JONS representa la ultradreta de línia clàssica, la del 'yugo y las flechas', la de tota la vida. El seu alcaldable també és un clàssic exponent de la “dialéctica de los puños y las pistolas”: Manuel Andrino Lobo, madrileny, 'jefe nacional' del partit des del 2006, ha estat 'paraxutat' a Barcelona en mèrit a la seva heroica actuació durant l’assalt, l’11 de setembre del 2013, a la llibreria Blanquerna de Madrid. Condemnat a quasi quatre anys de presó, segueix en llibertat i no haurà de fer mítings des de cap centre penitenciari.

A banda de Vox, que, aparentment curt de planter, pretén conquerir la Casa Gran amb el seu flamant diputat electe al Congrés, Ignacio Garriga Vaz de Conciçao, hi ha encara tres candidatures més que se situen de ple dins d’allò que els britànics anomenen 'the lunatic fringe', la franja llunàtica de la política. Per una banda tenim dCIDE (que vol dir De Centro Izquierda De España). El nom clau de la llista hi ocupa el número 7 i és Antonio Robles Almeida: activista contra la normalització lingüística del català des de fa tres dècades, creador del partit Iniciativa No Nacionalista (2003), primer secretari general i diputat (2006) de Ciutadans, després es barallà amb Rivera, passà a UPyD, va sostenir que la força del nacionalisme català era fruit de la hipnosi col·lectiva ('sic') i, amb alguns altres nàufrags del riverisme, l’any passat creà dCIDE, cal suposar que per seguir col·leccionant fracassos.

Un cas similar –similarment obsessiu– és el de Julio Villacorta García, que ara lidera la desconeguda oferta municipal d’Unidos Sí. A Villacorta, històric militant del PSC més espanyolista, aquesta condició no li impedí el 1998 cofundar, amb Vidal-Quadras, Convivencia Cívica Catalana. Haver estat candidat per UPyD el 2011 tampoc no el privà de seguir-se considerant membre del PSC i, com a tal, d’exigir el 2016 el restabliment d'una Federació Catalana del PSOE. L’any següent, a les catalanes del 21-D, promogué una llista anomenada Unidos y Socialistas por la Democracia, que la Junta Electoral refusà. El 26-M torna a provar sort amb Unidos Sí. Això és moral, i no la del tòpic de l'Alcoià...

Finalment, hi ha Nosotros Partido de la Regeneración Social, formació creada l’estiu del 2017 per Óscar Bermán, aquell regidor de Palafolls pel PP que en fou expulsat després que engegués l’alcaldessa Colau a “fregar suelos”. Ja lliure de complexos, l’NPRS de Bermán és obertament masclista, homòfob, xenòfob i nostàlgic del franquisme, si bé li manca un nom conegut per a Barcelona. Karl Jacobi hi festejà, però al capdavall l’ha trobat massa extremista, que ja és dir.

Després del 26-M, la lletra petita de l’escrutini serà apassionant.

stats