Demanar el vot de l’enemic?

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Si hi pensem amb una mica de deteniment, és una cosa que no havia passat mai. Certament, des que el règim parlamentari postfranquista va quedar assentat i es van instaurar les trameses gratuïtes de propaganda electoral dels partits establerts, tots havíem rebut molts cops a domicili materials propagandístics (díptics, cartes, paperetes...) de partits i de líders pels quals no sentíem la més mínima simpatia i que no hauríem votat mai de la vida. Atès el caràcter general i indiscriminat d’aquelles trameses, es tractava quasi sempre de textos vagues, que evitaven els temes conflictius i es feien forts en promeses de les que no solen generar rebuig: rebaixar la pressió fiscal, augmentar les pensions, millorar els ajuts socials... Això no impedia que, en la immensa majoria de les llars catalanes (com a mínim el 80%), el sobre enviat per l’Aliança Popular de Fraga, pel Partit Popular d’Aznar o de Rajoy, anés a raure a la paperera tot just obert.

Tanmateix, la situació durant l’actual campanya és una altra. Aquests dies, almenys la meitat dels electors catalans estem rebent a casa textos de sol·licitud del nostre vot subscrits per dues forces polítiques que han dedicat l’últim any i mig a desqualificar-nos o insultar-nos en els termes més greus: totalitaris, xenòfobs, colpistes, supremacistes, sediciosos, alienats, etcètera. Sigles i líders que demanen el nostre vot (si no ens el demanessin, ¿quin sentit tindria adreçar-nos nominativament la seva propaganda?) per, si guanyen les eleccions, aplicar-nos un sever càstig col·lectiu consistent a arrasar l’autogovern, a prohibir-nos les llibertats més elementals -d’expressió, de manifestació, d’associació...- i a tractar-nos com a súbdits en un país ocupat.

Això és el que no havia passat mai. Que dos partits parlamentaris i amb possibilitats de ser-ho de govern, el PP i Ciutadans, facin pivotar les seves respectives campanyes sobre les amenaces de mort civil adreçades contra dos o tres milions d’electors. Escric “mort civil” amb plena consciència i tot el rigor: pretendre il·legalitzar partits sense altre motiu que el seu programa polític, anunciar la prohibició de determinats símbols i banderes, planejar una reforma de la llei electoral destinada a marginar les opcions nacionalistes, propugnar l’aplicació indefinida de l’article 155 amb arguments purament intencionals -no pel que s’ha fet, sinó pel que es continua reivindicant-, voler tancar mitjans de comunicació per raons ideològiques, convertir qualsevol manifestació pacífica de rebuig o protesta en un suposat “delicte d’odi”..., tot això suposa planejar la mort civil -l’exclusió, la pèrdua dels drets de ciutadania...- de com a mínim el 50% dels ciutadans de Catalunya. Es tracta d’uns plantejaments inaudits en l’Europa democràtica posterior al 1945, fins i tot en el cas de conflictes territorials acompanyats de violència.

Val a dir que, en la carta que he rebut de Pablo Casado, el to és més contingut que en els seus mítings. Es compromet a “ garantizar la continuidad histórica de nuestra patria ”, a “ defender sin complejos la unidad de España frente a los independentistas ” i també a canviar la llei “ para impedir la convocatoria de referéndums ilegales, o prohibir los indultos por delitos de rebelión y sedición ”. Però el text està centrat sobretot en l’economia, els impostos, els llocs de treball, les pensions i la seguretat.

En canvi, el mailing de Ciutadans resulta molt bel·ligerant. Dels sis punts que el tàndem Rivera-Arrimadas destaca com a promeses en cas de governar, tres estan dedicats a Catalunya, i són aquests: “ Vamos a poner fin a los abusos de Torra: nuestras calles limpias de lazos amarillos y acabar con la propaganda separatista en TV3. [...] Vamos a cerrar las embajadas separatistas: invertiremos el dinero de los catalanes en Sanidad y Educación. [...] Vamos a garantizar la libertad y los derechos de todos los catalanes abandonados y ninguneados por Pedro Sánchez ”.

És probable que les diferències en el to de la propaganda domiciliària dels blaus i dels taronges siguin cosa dels publicitaris i dels spin doctors respectius. Els discursos de precampanya i campanya, en tot cas, han estat una cursa aferrissada, ferotge, per mostrar-se -en la repressió de l’independentisme, esclar- més ferms, més amenaçadors, més severs, més implacables que els rivals. És un trist reconeixement, per part de les cúpules de Cs i PP, que el vot espanyol de centredreta i dreta se l’endurà majoritàriament aquell que, mirant cap a Catalunya, exhibeixi el garrot més gros. És l’electoralització de l’“ ¡A por ellos!

Una de les jaculatòries més repetides de l’unionisme, aquests darrers anys, ha estat que el Procés havia dividit la societat catalana en dos blocs irreconciliables. Si és així, caldrà constatar que ni PP ni Cs no han formulat, davant del 28-A, la més mínima proposta conciliatòria, capaç d’atraure una porció per petita que fos del bloc independentista. Té nassos lamentar la divisió social i presentar propostes que són una declaració de guerra a almenys mig Catalunya.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF