10/03/2013

Defensar els privilegis

3 min

Són els grans accionistes del negoci, els que porten dècades -tota la vida- tallant el cupó i cobrant el dividend en forma de pensions, de condecoracions, de cadires al Consell d'Estat, de presidències o vocalies de patronats i empreses públiques o que ho eren abans de ser privatitzades, de consells d'administració i tantes altres prebendes. És lògic, doncs, que quan han sentit planar damunt d'aquesta sanejada empresa que és la seva el perill d'una crisi greu, d'una amputació, s'hagin mobilitzat a fi d'impedir-ho. Ho fan -han dit- " para demostrar que hay cosas que están por encima de las diferencias ideológicas ". Efectivament: es diuen interessos i privilegis.

Estic parlant d'una iniciativa que les convulsions político-mediàtiques d'aquests darrers dos mesos han eclipsat una mica, però que bé mereix ésser glossada i analitzada: la creació, sota l'impuls de José Bono i Eduardo Zaplana, d'una Fundación España Constitucional que es proposa "reforzar la cohesión de los ciudadanos españoles a través de la defensa de la Constitución ", i aplegar tots aquells que " se refieren a España sin complejos, como una imagen de marca superior a la de cualquiera de sus partes de forma individual ".

Per ara, donen suport a l'operació una trentena llarga d'exministres de la UCD, del PSOE, del PP i fins i tot de Franco o, tal com algun d'ells ho ha descrit, d'" exministros de España ". Trobem en la llista noms que resulta fàcil associar amb capítols i episodis no gaire edificants de la història política dels darrers quaranta anys: Fernando Suárez (vicepresident del govern que aprovà els afusellaments del 1975), Ángel Acebes (el de les mentides de l'11-M de 2004), Carlos Solchaga (àlies el enano de Tafalla ), Magdalena Álvarez (" Antes partía que doblá ", la del desgavell de Rodalies), María Antonia Trujillo (la dels pisets de 30 metres quadrats), José Pedro Pérez-Llorca (àlies el zorro plateado ).

Amb ells, molts altres noms representatius de la casta política que porta dos segles acampada sobre l'Estat i vivint-ne a expenses: Javier Gómez Navarro, Gustavo Suárez Pertierra, Marcelino Oreja Aguirre, Jaime Lamo de Espinosa, Rodolfo Martín Villa, Rafael Arias-Salgado, Jerónimo Saavedra, Elena Salgado, Ana de Palacio, etcètera.

Que els dos capitans manaies de la iniciativa siguin el folklòric José Bono (el consogre de Raphael) i el desaprensiu Eduardo Zaplana ("Yo estoy en política para forrarme "), avui alt executiu de Telefónica, afavoreix la caricatura. Potser per això, els expresidents de Castella-la Manxa i del País Valencià, respectivament, s'inclinen per fer un pas enrere i suggerir, com a cap visible de la Fundación España Constitucional, l'incombustible Rodolfo Martín Villa, que porta cinquanta anys sense baixar del cotxe oficial però a qui l'antiguitat dels seus càrrecs governamentals (deixà el consell de ministres el 1982) infon una pàtina de respectabilitat.

Si, finalment, l'escollit per presidir la nova fundació és Martín Villa, serà un enorme gest de coherència, i m'agradaria explicar per què.

Fa uns mesos em va arribar a les mans, provinent suposo de l'arxiu d'Anton Cañellas, la còpia d'una carta que Rodolfo Martín Villa (aleshores ministre d'Administració Territorial) envià amb data 6 d'abril del 1981 al president de Centristes de Catalunya-UCD i líder d'aquesta formació al restaurat Parlament català. Era una carta de to aspre, en què el remitent advertia d'entrada: " Cada día que pasa me preocupa más el tema catalán ". I afegia: " Cuando hace tres años permitimos la operación Tarradellas quedó acordado que estábamos dispuestos a admitir una pluralidad, cosa muy distinta a lo que se ha ido gestando ahí. […] Podemos entender que, entre vosotros, Pujol se considere presidente, pero otra cosa es que acabe creyéndoselo y actuando al margen. Los responsables del Estado no lo podríamos permitir ".

" Repito -continuava el ministre- que es vuestro problema el que me preocupa porque el vasco, en cambio, ya está en vías de solución ". I, després de retreure durament a Cañellas el suport parlamentari que CC-UCD donava a Pujol -en aliança, a més, amb l'Esquerra de Barrera!-, Martín Villa rematava amb les paraules següents: " Está demostrado que esta gente [els nacionalistes de Pujol] tiene una concepción del Estado que no coincide con el que debemos establecer ".

I bé, aquestes són les concepcions constitucionals d'aquells que s'omplen la boca de respecte a la carta magna: el retorn de Tarradellas va ser una concessió graciosa de Madrid, no la satisfacció d'una demanda democràtica massiva; l'Estatut de 1979 establí una aparença d'autogovern que les ínfules de Pujol pretenien -horror!- convertir en realitat, dotar de contingut polític, propiciant " otra locura como la de Companys, que puede llevarnos a lo del 36 " [sic].

Fa més de tres dècades, des de la Loapa, que a la preservació de l'unitarisme, a la defensa dels privilegis dels alts aparells de l'Estat, n'hi diuen lleialtat constitucional, i al qüestionament d'aquests interessos de casta n'hi diuen bogeria, subversió… o nazi-feixisme. Afortunadament, a Catalunya ja no ens deixem impressionar.

stats