Al·lèrgics a l’autocrítica

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Fa temps que, quan arrenca una campanya electoral, resulta de bon to acollir-la amb enuig, i preveure que serà tan avorrida i previsible com totes, i desitjar que els quinze dies passin de pressa per deixar enrere el malson.

I sí, no els diré que les falques radiotelevisives de propaganda gratuïta m’enamorin, o que l’encarcarament dels blocs electorals imposats als mitjans públics em sedueixi. Però confesso que el devessall d’idees, propostes, promeses, ocurrències i desqualificacions creuades que els partits posen en circulació al llarg de dues setmanes d’hiperactivitat declarativa, reconec que això em fascina. Potser perquè en el fragor d’aquelles jornades frenètiques, absorbits pel debat d’avui, per l’enquesta de demà passat, per la rèplica a l’improperi del rival i l’extinció del foc intern que mai no falta, sovint durant les campanyes els partits deixen veure les seves contradiccions i febleses, les impotències que els tenallen, com no ho farien mai durant la resta de l’any.

Els ho il·lustraré amb un exemple del primer dia de la campanya actual. El divendres 4 de desembre el candidat del PSOE a la Moncloa, Pedro Sánchez, era a Barcelona, i durant el matí va protagonitzar un míting a Nou Barris. Entre el públic, i segons va recollir un dels periodistes presents, es van poder escoltar coses com aquestes (que transcric en versió original): “ No teníamos que habernos juntado con los de Esquerra en el tripartito. Pero ya está, hemos aprendido la lección [...]. Soy charnego a mucha honra, ya está bien de concesiones a los independentistas ”.

Escoltant aquestes paraules, i acompanyant Pedro Sánchez, hi havia el primer secretari del PSC, Miquel Iceta. El qual, potser punxat pel periodista, va concedir: “Hubo gente que no entendió el pacto con ERC. Pero hay que tener en cuenta que entonces no quería la independencia ”.

Anem a pams i fem memòria. Les paraules d’Iceta potser semblen les d’aquell dirigent actual que es veu obligat a excusar una decisió presa pels seus predecessors dotze anys enrere. Però la realitat és una altra. La realitat és que des del 17 de novembre de 2003 al matí -quan, l’endemà de les eleccions, va rebre una trucada del republicà Puigcercós apuntant la possibilitat d’entesa ERC-PSC-, Miquel Iceta va esdevenir el mestre d’obra en la construcció del primer tripartit i el cervell inspirador de la seva concreció política, el Pacte del Tinell. És ben comprensible, en aquest sentit, que el text de l’esmentat pacte hagi figurat orgullosament durant molts anys en el blog d’Iceta: ell va ser el pare de la criatura.

D’altra banda, l’atenuant que l’avui líder del PSC invoca per justificar, a ulls dels votants que li queden, l’aliança de finals del 2003 -que l’Esquerra d’aleshores no volia la independència-és, senzillament, insostenible. ERC havia virat cap a l’independentisme des de l’entronització d’Àngel Colom, el 1989, i ja el 1992 va posar la seva campanya electoral al Parlament sota el lema “Cap a la independència”. És cert que, amb l’arribada al vèrtex partidari de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós (1996), el monotema independentista es va veure atenuat per les preocupacions socioeconòmiques. També ho és que l’aposta estratègica dels republicans per desallotjar CiU del poder i formar una majoria de govern amb el PSC i Iniciativa no tenia com a objectiu la independència a curt termini.

Però això no significa que l’Esquerra del 2003 hagués renunciat a la independència com a objectiu. No ho havia fet ni en els seus documents doctrinals ni en l’ànim de la militància que, la nit electoral, cridava “Carod president, Catalunya independent!” Encara ho havia fet menys el 2006, després de la revolta de les bases imposant el no al nou Estatut. I, tanmateix, el PSC en general i Iceta en particular hi van tornar a pactar, aquest cop per fer president José Montilla. Si, com sostenen alguns analistes, aquest últim “error” (el segon tripartit) està en l’origen de tot el que ha passat a la Catalunya política del 2010 ençà, aleshores el PSC i Miquel Iceta hi tenen una responsabilitat enorme.

Tanta, que seria desitjable i esperable alguna forma d’autocrítica individual o col·lectiva. No tan sols sobre el paper dels dos tripartits en la profunda transformació del mapa polític i electoral català, en la crisi de l’autonomisme, en l’enfortiment de la legitimitat i el crèdit de la proposta independentista, etcètera. També caldria un seriós autoexamen sobre les causes de l’enfonsament del PSC com una de les dues parets mestres del sistema de partits sorgit el 1977-80. Un autoexamen que anés més enllà de repetir la cantarella que l’independentisme divideix i trenca. És la política la que divideix i bipolaritza (vegeu l’Argentina, o Veneçuela, o França...), sobretot quan no se sap gestionar bé.

Però, ¿quina autocrítica podem esperar del partit de la senyora Chacón, la que va considerar la sentència antiestatutària del Constitucional una nimietat, i ara vol arreglar el problema català traslladant el Senat a la Sagrera?

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF