Comunovirus

El virus ens posa en peu d'igualtat i ens agrupa en la necessitat de confrontar-lo

Una dona toca el violoncel a la ciutat de Panamà / LUIS ACOSTA / AFP

El virus ens comunitza, ja que hem de fer-li front tots junts, fins i tot si això passa per l’aïllament de cadascú. És l'ocasió de posar veritablement a prova la nostra comunitat.

Un amic hindú em comenta que a casa seva es parla del “comunovirus”. Com és que no ho hem pensat abans? És evident! Quina admirable i total ambivalència: el virus que ve del comunisme, el virus que ens comunitza. Ves per on, és molt més fecunda que no pas la ridícula corona que evoca velles històries monàrquiques o imperials. Ja des d’un inici és per destronar la corona, si no per decapitar-la, que s’utilitza el comuno.

Això és el que sembla fer segons la primera accepció, ja que de fet prové del país més gran del món, on hi ha un règim oficialment comunista. No ho és tan sols a títol oficial: tal com va declarar el president Xi Jinping, la gestió de l’epidèmia viral mostra la superioritat del “sistema socialista amb característiques xineses”. Si el comunisme, de fet, consisteix en l’abolició de la propietat privada, el comunisme xinès consisteix –des de fa una dotzena d’anys– en una curiosa combinació de la propietat col·lectiva (o d’estat) i la propietat individual (de la qual queda totalment exclosa la propietat de la terra). Com és sabut, aquesta combinació ha permès un creixement remarcable de les capacitats econòmiques i tècniques de la Xina així com del seu rol mundial. Encara és massa aviat per saber com designar la societat produïda per aquesta combinació: en quin sentit és comunista i en quin sentit ha introduït el virus de la competència individual, és a dir, de la prosperitat neoliberal? Per ara, el virus covid-19 li ha permès mostrar l’eficiència de l’aspecte col·lectiu i estatal del sistema. Aquesta eficiència és tan palpable que ara la Xina ajudarà Itàlia i, en acabat, França.

Cal témer que entre el model de la vigilància i el de la providència, quedem lliurats al mateix virus en lloc d'entregar-nos al bé comú

Per descomptat, no mancarà l’epíleg sobre el renaixement de la potència autoritària de què s’està beneficiant ara mateix l’estat xinès. De fet, tot passa com si el virus vingués a reforçar el comunisme oficial. El més enutjós de tot això és que d’aquesta manera el contingut del mot comunisme no deixa de rebregar-se –fins i tot si ja des d’abans tenia un sentit incert.

Marx va escriure de manera molt precisa que, juntament amb la propietat privada, la propietat col·lectiva també havia de desaparèixer i que les havia de succeir el que va anomenar “propietat individual”. Amb aquest nom no entenia pas els béns posseïts per l’individu (és a dir: la propietat privada), sinó la possibilitat que l’individu esdevingués pròpiament ell mateix. Podríem dir-ne: de realitzar-se. Marx no va tenir ni el temps ni els mitjans per anar més lluny en aquest pensament. Però com a mínim podem reconèixer que per si sol obre una perspectiva convincent –encara que indeterminada– d’una proposta “comunista”. “Realitzar-se” no és adquirir béns materials o simbòlics: és esdevenir real, efectiu, és existir d’una manera única.

Aquesta és, doncs, la segona accepció de comunovirus que ens ha d’ocupar. De fet, el virus ens comunitza. Ens posa en un peu d’igualtat (per dir-ho d'una vegada) i ens agrupa en la necessitat de confrontar-lo tots junts. Que això hagi de passar per l’aïllament de cadascú no és més que una manera paradoxal de donar l’oportunitat de posar a prova la nostra comunitat. Només es pot ser únic entre tots. Això és el que fa la nostra comunitat més íntima: el sentit repartit de les nostres unicitats.

Avui, i de totes les maneres possibles, la copertinença, la interdependència, la solidaritat es recorden de nosaltres. De tot arreu surten testimonis i iniciatives en aquest sentit. Si, a més, hi afegim la disminució de la contaminació atmosfèrica arran de la reducció dels transports i de la indústria, tenim l’encant anticipat d’aquells que creuen que ja ha arribat el marasme del tecnocapitalisme. No menystinguem una eufòria tan fràgil –però preguntem-nos com a mínim fins a quin punt ara podem penetrar millor la naturalesa de la nostra comunitat.

Es fan crides a la solidaritat i se n'activen moltíssimes, però globalment és l’espera de la providència estatal –aquella mateixa que Emmanuel Macron ha tingut l’oportunitat de celebrar– la que domina el paisatge mediàtic. En lloc de confinar-nos nosaltres mateixos, ens sentim des d’un inici confinats per la força, encara que sigui providencial. Experimentem l’aïllament com una privació quan, de fet, és una protecció.

En cert sentit, és una excel·lent temporada per a reajustar-se: és veritat que no som animals solitaris. És veritat que tenim la necessitat de trobar-nos, d'anar de copes i de visitar-nos. D’altra banda, el sobtat augment de les trucades, dels mails i d’altres fluxos socials posen de manifest una urgent necessitat, una por de perdre el contacte.

¿Som capaços de pensar d’aquesta manera tan vertiginosa? És bo que el comunovirus ens obligui a fer-nos aquestes preguntes

¿Estem més preparats, amb tot això, per pensar aquesta comunitat? Cal témer que el virus acabi sent el seu únic representant. Cal témer que, entre el model de la vigilància i el de la providència, quedem lliurats al mateix virus en lloc d'entregar-nos al bé comú.

Si és així, no progressarem gens en la comprensió del que podríem anomenar la superació de les propietats tant col·lectives com privades. És a dir: en la superació de la propietat en general en la mesura que designa la possessió d’un objecte per part d’un subjecte. El que és propi de l’“individu”, per dir-ho amb Marx, és ser incomparable, incommensurable i inassimilable –fins i tot per a ell mateix–. No es tracta de posseir “béns”. Es tracta de ser una possibilitat de realització única i exclusiva, la unicitat exclusiva de la qual, per definició, només es realitza entre tots i amb tots –contra tots també o a malgrat tots, però sempre en la relació i l’intercanvi (la comunicació)–. Es tracta d’un “valor” que no és ni el de l’equivalent general (els diners) ni, per tant, el d’una plusvàlua expropiada, sinó un valor que no es pot mesurar de cap manera.

¿Som capaços de pensar d’aquesta manera tan difícil i alhora tan vertiginosa? És bo que el comunovirus ens obligui a fer-nos aquestes preguntes. Perquè només complint aquesta condició val la pena, en el fons, intentar suprimir-lo. Si no, tornarem al mateix punt de sortida: més alleujats, però ens haurem de preparar per a altres pandèmies.

Traducció: Gerard Moreno Ferrer

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF