24/05/2018

Les aparences no enganyen

4 min

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaTraslladant del govern central al Tribunal Suprem la responsabilitat de donar resposta al problema de la integració de Catalunya a l'Estat, l'executiu de Rajoy no ha avançat ni un mil·límetre en la solució del problema, però sí que ha fet fer passos gegantins al Tribunal Suprem cap a la seva pròpia destrucció.

Quan es tracta de l'administració de justícia, les aparences no enganyen. L'aparença que s'està fent justícia és un element constitutiu de l'administració de justícia. Si no sembla que s'està administrant justícia, és que no s'està administrant. La justícia no només s'ha de fer, sinó que també ha de semblar que es fa.

I ha de semblar-ho des del moment inicial en què es posa en marxa un procés judicial fins al final. L'administració de justícia ha de ser congruent. La congruència és una exigència constitucional. No és que sigui convenient que es respecti el principi de congruència quan s'administra justícia, sinó que no pot no respectar-se. Quan no es respecta, tant des d'una perspectiva substantiva com processal, la conclusió indefugible és que s'està fent un exercici desviat del poder del qual és portador l'òrgan judicial.

Això és el que està passant amb la intervenció de l'Audiència Nacional, en un primer moment, i del Tribunal Suprem, després, en l'enjudiciament de la conducta dels antics membres del Govern presidit per Carles Puigdemont i dels membres de la mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell després de l'aplicació de l'article 155. L'actuació de tots dos òrgans judicials ha sigut d'una enorme incongruència tant substantiva com processal.

La màxima expressió de la incongruència es produeix en el punt de partida: en l'admissió a tràmit per part de la jutge Carmen Lamela de la querella pel delicte de rebel·lió contra Puigdemont i diversos consellers del Govern que ell havia presidit. L'Audiència Nacional no és competent per conèixer del delicte de rebel·lió, i així ho havia decidit el ple de tots els magistrats integrants del tribunal esmentat. En conseqüència, l'admissió a tràmit de la querella suposava una vulneració del dret fonamental al jutge ordinari predeterminat per la llei, en el qual descansa el sistema d'administració de justícia en tot estat democràtic. Un cop els membres del Govern havien perdut, amb la seva destitució, el fur jurisdiccional, era l'Audiència Provincial de Barcelona l'única que podia tractar la conducta dels querellats, si la querella s'activava per rebel·lió.

Passa exactament el mateix en el punt de partida de la intervenció del Tribunal Suprem: els membres de la mesa del Parlament no havien perdut el fur jurisdiccional amb la dissolució del Parlament, ja que, com a membres de la diputació permanent, el conservaven. Almenys, la presidenta el conservava. En conseqüència, la querella s'hauria d'haver formalitzat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

L'Audiència Nacional no hi podia intervenir i, per tant, no hi hauria d'haver intervingut en cap moment. El Tribunal Suprem mai en el moment inicial. Havien de ser òrgans judicials establerts a Catalunya els que haurien d'haver intervingut.

Per què no es va fer així? Perquè ni l'Audiència Provincial de Barcelona ni el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya haurien acceptat la qualificació de la conducta dels membres del Govern i de la mesa del Parlament com a constitutiva del delicte de rebel·lió. I no ho haurien acceptat perquè no ho és. La incongruència processal que es tradueix en la vulneració del dret al jutge ordinari predeterminat per la llei té el seu origen en la incongruència substantiva de qualificar de delicte de rebel·lió el que no ho és.

Així comença tot. I a partir d'aquest moment tot ha sigut pura incongruència. Les mesures de presó provisional. La intervenció prevaricadora per anticonstitucional i antiestatutària de la investidura de Jordi Sànchez i Jordi Turull. L’erràtica emissió i retirada d’euroordres. L'opció a favor de la justícia alemanya perquè executés l'euroordre amb el resultat àmpliament conegut. El culebró per trobar proves acreditatives del delicte de malversació, amb enfrontament entre el ministre d'Hisenda i el jutge instructor inclòs, un cop es tenen dubtes fonamentats que l'extradició pugui produir-se pel delicte de rebel·lió. El ridícul davant la justícia belga. I el que vindrà, perquè això està més aviat començant que acabant.

Si l'operació orquestrada per la Fiscalia General de l'Estat després de l'aplicació del 155 s'hagués pogut mantenir dins de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem, la incongruència no hauria pogut posar-se de manifest fins d'aquí uns quants anys, un cop s'hagués pogut acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans. Però, en intervenir-hi la justícia de diversos països europeus d’executòria democràtica indiscutida, la incongruència s'ha fet visible.

No som davant una operació d'administració de justícia, sinó davant una operació de persecució política disfressada d'aplicació de la llei. I això és el que els diferents òrgans judicials europeus estan posant de manifest amb les seves resolucions. Des d'una perspectiva substantiva ho va fer el Tribunal de Schleswig-Holstein quan no va acceptar frontalment la qualificació del delicte de rebel·lió i va posar sota sospita la del delicte de malversació. Des d'una perspectiva fonamental, però no únicament, processal, ho va fer el ministeri fiscal belga. D'aquí unes setmanes tindrem una primera aproximació de la justícia escocesa.

La Fiscalia General de l'Estat, l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem han actuat com si encara fóssim a l'època de Franco. Però afortunadament ja no és així. Per això el descrèdit de la justícia espanyola està avançant a passos de gegant, sent com som en el moment inicial de l'operació.

Les aparences no enganyen. I en l'actuació de la Fiscalia General de l'Estat, de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem no hi ha ni la més mínima aparença d'administració de justícia.

stats