Deixar de banda els problemes que no tenen solució
No hi ha res que il·lustri millor la degradació a què s'ha arribat en les relacions entre Catalunya i l'Estat que la repetició extenuant del joc del gat i la rata entre les institucions catalanes i estatals a què estem assistint aquests dies. L'estira-i-arronsa entre el Tribunal Constitucional i la mesa del Parlament o entre el president espanyol i el president de la Generalitat quan ens trobem enmig d'una crisi constitucional –és a dir, política i institucional i no només d'ordre públic– de primer ordre, resulta difícil d'entendre.
Crec recordar que va ser el president Artur Mas el primer que va utilitzar el terme astúcia per definir la manera com havien de procedir les autoritats catalanes davant un Estat intransigent i amb un poderós aparell repressiu. No podem anar al xoc frontal, venia a dir, sinó que hem de jugar amb habilitat les cartes que tenim, exhibint-nos o amagant-nos, segons les circumstàncies. Aquesta política de l'astúcia va tenir diverses formes de manifestació des de les eleccions celebrades el 2012 fins al referèndum del 9 de novembre del 2014. El Govern i el Parlament van intentar que s'obrís camí la convocatòria d'una consulta mitjançant l'aprovació de diferents disposicions, sense aconseguir que cap passés el filtre del Tribunal Constitucional.
A partir de la celebració del primer referèndum, l'enfrontament entre les institucions catalanes i estatals va ser més directe, en una escalada que culminaria amb l'aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica els dies 6 i 7 de setembre i amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Després vindria el 155 i les querelles per rebel·lió, que acaben de ser resoltes pel Tribunal Suprem en sentència de sobres coneguda.
L'astúcia i el xoc de trens com a alternatives han demostrat la seva esterilitat. Han generat molt dolor, però no han aconseguit en positiu absolutament res. I no hi ha res que permeti pensar que es podrà avançar per aquestes vies en el present i en el futur immediat. Per això no s'entén la renovació del joc del gat i la rata d'aquests últims dies. Les decisions de la mesa del Parlament en resposta a les "advertències" del Tribunal Constitucional o les anades i vingudes de cartes i infructuoses trucades telefòniques entre el president de la Generalitat i el president espanyol resulten incomprensibles. Ningú pot enganyar-se i pensar que d'aquesta manera s'està fent política.
Perquè, com deia Michael Ignatieff fa pocs dies a Barcelona, "la política no només consisteix en solucionar problemes, sinó també en no tocar els que no tenen solució". I això és el que haurien d'entendre les autoritats catalanes i espanyoles. És la perspectiva que hauria d'estar present en aquesta campanya electoral. La independència a través d'un referèndum d'autodeterminació no és una opció per a Catalunya fins allà on és possible fer prediccions. Convertir el Codi Penal en la Constitució per a Catalunya tampoc és una opció per a l'Estat. O, més ben dit, és una opció per avui, però una catàstrofe per demà. Insistir en una cosa o l'altra és el contrari de fer política. És, però, allò a què condueix el joc al qual assistim aquests dies.
Em temo que fins al 10 de novembre resultarà molt difícil que les autoritats catalanes i estatals es comportin de manera diferent de com ho estan fent aquests últims dies. Una campanya electoral és un moment constitutivament centrífug. Cada partit polític es dirigeix a la seva parròquia i accentua allò que el diferencia dels altres. El problema és que, quan se celebren en un sistema polític molt degradat i sotmès a un fort estrès, aquest moment centrífug pot adquirir tints dramàtics.
La temeritat d'haver convocat les eleccions en aquest moment resulta cada vegada més evident, però això ja no té solució. Comprenc que és molt difícil, però caldria fer el màxim esforç possible fins al 10 de novembre per deixar fora del debat aquells problemes que no tenen solució.
