Hi ha temps de rellotge i hi ha temps de tele
Tant la Lleona com el senyor Bonastre, i per descomptat l’Òscar Ideesnoires, van sentir curiositat pels noms misteriosos que acabava d’esmentar el veí sense cap, i li pregaren si els en podria donar algun detall més. El veí va assentir sacsejant el cap amb les mans i tot seguit se’l va posar damunt l’espatlla per tal de parlar. D’un rellotge de paret, amb els pesos en forma de pinya de pinyons, en va sortir un conill amb una escopeta i va disparar contra el temps, però cap dels presents es va fixar en quina hora havia apuntat. Era sota aquell rellotge on l’Òscar tenia la televisió, i moltes vegades, quan seia per veure el 3/24 o Saber y ganar, s’adonava al cap d’una estona que s’havia encantat mirant els números romans i les agulles lentes i negres del rellotge, totalment oblidat de la tele. Si hom pot dir que la televisió la varen inventar perquè la gent passi el temps, probablement els rellotges van ser creats perquè el temps no passi. Es compta per tenir, encara que siguin pèrdues.
El senyor Bonastre va agafar de la taula el plat de Valdemorillo i, per cridar l’atenció de tothom, va colpejar-lo amb una cullereta de record del monestir de Santes Creus que hi havia també a la taula, al costat d’una bosseta de carquinyolis. Al senyor Bonastre li va estranyar que hi hagués aquest objecte a casa de l’Òscar, perquè el feia més de Cluny que del Cister, però tampoc hi va donar més importància i ho va deixar estar. “A veure, companys, que parli el veí de l’entresol”, va dir el vell veí mostrant amb una mà la presència de l’esmentat. La Lleona i l’Òscar se’n van alegrar molt i van cridar a una sola veu: “Sí, sí, sisplau, que ens conti la història de la dona planta i de l’home de guix”.
El veí sense cap s’arranjà el coll de la camisa de seda de Damasc i va parlar de la següent manera: “Moltes gràcies, la veritat és que no sé per on començar. A tots dos els vaig conèixer de prop i me’ls vaig estimar molt. Ell era un noi eixerit i valent. Ella era sàvia, prudent i molt vella. Però val més que la història l’expliquin ells mateixos”. I de sobte l’intèrfon de la casa va proferir un zum-zum persistent i llunyà, com l’exhalació d’algú que agonitza.
