“Mira, fill, jo estic bé, no cal que et preocupis de res. Faig una vida normal. Em llevo d’hora, esmorzo un entrepà de mortadel·la d’olives, un got de vi de Gandesa i un altre del Priorat, el Montsant se m’ha acabat, i després prenc una mica de fruita confitada i tres o quatre magdalenes La Bella Easo amb un got de llet Parmalat, ja que el teu pare, que Déu l’hagi perdonat, era molt de la Quinta del Buitre. I quan acabo de menjar, em poso a caminar pel passadís, des de la porta del pis fins al balcó, tres o quatre hores sense parar, i vaig comptant els passos que faig. Abans no feia res d’això, però ara és normal perquè la normalitat..., això ningú ho sap. Esclar que jo, a més de normal, soc mestressa; però això no impedeix que també sigui volteriana, que en aquest cas no ve de Voltaire sinó de donar voltes a les coses”.
En tot cas, a l’Òscar Ideesnoires aquesta bona disposició de sa mare no el va tranquil·litzar; per contra, es va capficar més del que ja ho estava. Potser era a causa d’una sobredosi de tebeos de la Marvel, el cas és que sempre sentia que la seguretat de tothom depenia d’ell. Barrinant a propòsit de la culpa, va encendre una vareta de sàndal. Aquesta olor, i les volutes del fum, envoltaren el pis en un ambient com de botiga de complements per a estudiants de sànscrit. Dels superherois, el que no li agradava a l’Òscar era la condició de súper, com si fossin cadenes d’alimentació. Res del que els succeïa ho trobava l’Òscar fora del que és normal. En això havia sortit a la mare. Enfilar-se per les parets, tornar-se invisible o que et passi el corrent resulta del més comú i humà que hi ha.
Va sentir que altra vegada trucaven a la porta, però aquest cop no es tractava del senyor Bonastre, sinó que era la veïna, la Lleona, amb una raima de radiografies sota el braç i una capsa de Domino’s Pizza a les mans enguantades. “Òscar, he anat a la clínica i a mig camí he tornat perquè m’han vingut ganes de parlar amb tu de la renda bàsica universal”. L’Òscar la va deixar entrar.
