Barcelona“Ami, la que m’agrada és la Raffaella Carrà, mira què et dic”, li va deixar anar la Lleona a l’Òscar Ideesnoires. “No tindràs pas la de Rumore?” I com que resulta que ara per internet es troba quasi tot (afortunadament se salva el quasi), l’Òscar va posar la cançó a tot drap, sense preocupar-se pels veïns, i de cop i volta l’Araceli va aparèixer damunt la taula i va començar a ballar movent el cap amunt i avall. La diferència capital entre la música disco i el heavy metal és que els primers quan dansen sacsegen el cap endarrere, i el segons ho fan cap endavant. ¿Es podria dir, en termes d’especejament boví, que una és música de galta i l’altra és música de llom? I tant! I jo encara diria més, perquè en oferir tot el rostre als déus, en estendre el coll amb aquesta energia plena de plaer, hi ha a la música disco l’altivesa de qui no li importa ser sacrificat. Tot el contrari és el que es manifesta amb l’acte resignat dels heavys d’abaixar el cap com un decapitat qualsevol de la Torre de Londres. A més de totes aquestes coses, l’Òscar també va pensar que la seva biografia estava escrita amb les lletres gòtiques de Motörhead.
“Na, na... Na, na, na, na...”, la Lleona corejava a crits la lletra de la cançó. Sabia minuciosament el que aquestes paraules volien dir, perquè el millor de la música popular és quan no vol dir res. Amb tan sols una frase d’aquestes cançons (“Obí, obà” o “Obladí, obladà”, per posar-ne dues escrites en la mateixa llengua), es poden arruïnar segles de pretensiositat, grandiloqüència i cursileria.
Quan es va cansar de ballar, la veïna va tornar a terra i agafant la seva raima de radiografies li va dir a l’Òscar que ja era l’hora de tornar-se’n a casa. “Vols que t’ajudi a pujar pel sostre?” L’Òscar ja anava a la recerca de la seva careta de Donald Trump per sortir al replà. Tot a la vida és món exterior. Però la Lleona li va somriure amb els ulls radiants i amb por d’agafar-li una mà va dir que no calia, que ja se’n sortia ella sola. Tot i això, l’Òscar l’acompanyà a la porta i, en obrir-la, tots dos es varen trobar davant els seus nassos el senyor Bonastre amb un ganivet enorme a la mà i, a l’altra, un pernil.
