Temps era temps hi hagué un Pacte Nacional pel Referèndum

Tant de bo que el record del Pacte ens ajudi a fer més amplis els acords que el país avui necessita

JAUME BOSCH
JAUME BOSCH Fou membre de la Comissió Executiva del Pacte Nacional pel Referèndum

Ara fa tres anys, el 19 de maig de 2017, el Palau de Congressos de Barcelona acollia l’acte central del Pacte Nacional pel Referèndum. Una sala plena de gom a gom, parlaments de la societat civil, solidaritat de la resta de l'estat espanyol expressada en la intervenció del poeta Luis García Montero, mig milió de signatures de suport... Uns setmanes després el Pacte es donava per acabat: alguns pensem que la decisió d’enterrar-lo va ser una gran equivocació.

El Pacte, nascut el desembre de 2016, havia designat una comissió executiva plural encapçalada per l’exdiputat del PSC Joan Ignasi Elena. Jo mateix en vaig formar part a partir d’un acord, avui inimaginable i mai fet públic, entre el president Puigdemont i el llavors diputat Joan Coscubiela. Integraren el Pacte institucions, partits polítics, des dels independentistes als comuns, sindicats com CCOO i UGT, organitzacions empresarials i infinitat d’entitats socials, culturals, del món de la cooperació, universitàries i esportives, des del FC Barcelona a petites associacions estructurades en pactes locals i comarcals. No hi era tothom, però hi havia la voluntat d’incorporar-hi més gent.

La principal tasca de l’executiva fou la redacció d’un manifest que havia de sumar el màxim consens possible. El text apostava de forma inequívoca per un referèndum acordat amb l’Estat i en definia les característiques: que fos reconegut per la comunitat internacional, que el resultat fos políticament vinculant, ja que no podia ser-ho jurídicament, que actués com a “eina inclusiva”, que permetés la lliure expressió dels diversos posicionaments expressats respecte a la relació política de Catalunya amb l'estat espanyol, que tothom se sentís cridat a participar-hi i que fomentés un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions; el manifest s’obria a pactar les fórmules i les garanties de la consulta. Era una via sense l’èpica que després ha acompanyat les iniciatives independentistes però aplegava un sector clarament majoritari de la societat catalana.     

L'acte del 19 de maig va suposar el moment culminant del Pacte. Un dels aspectes que els mitjans més van destacar va ser el dels moltíssims suports rebuts de fora de Catalunya; entre les adhesions, la de Pablo Iglesias. La intervenció més aplaudida fou la del poeta Luis García Montero, que va defensar el dret d'una comunitat a "decidir lliurament sobre el seu destí”.

Al mes de juny, el govern de la Generalitat i els seus aliats van deixar morir el Pacte en una trista reunió al Parlament de Catalunya. És ben cert que el govern Rajoy no deixava marge per al diàleg, però sempre he pensat que el president Puigdemont tenia previst des del principi que calia cremar aquella etapa per intentar legitimar el pas a la unilateralitat. Algun partit com la CUP i alguna organització social com l’ANC havien mostrat públicament la seva incomoditat amb aquella plataforma tan àmplia que es volia moure dins la legalitat. 

A partir de la ruptura, l’independentisme oficial va decidir oblidar-se d’acompanyants incòmodes i va abandonar alguns partits, els sindicats majoritaris i les organitzacions patronals i nombroses entitats que es van anar quedant pel camí: el llistat seria inacabable. El 6 i 7 de setembre el Parlament va celebrar un ple farcit d’equivocacions que va acabar de trencar-ho tot. Unes setmanes després, per unes hores, es va refer aquella unitat esquerdada: l’1 d’Octubre tots els integrants del Pacte, estiguessin o no d’acord amb la via iniciada pel govern Puigdemont, es varen retrobar defensant les urnes, alguns des del primer moment, i d’altres en veure la brutal actuació de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia; i el 3 d’Octubre varen tornar a coincidir en una autèntica aturada de país. Després van arribar els fets del dia 27, amb una presumpta declaració d’independència i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució en el marc d’una repressió que encara avui arrosseguem. Potser per a alguns va ser un gest heroic, ho respecto; però, per a d'altres, va ser un episodi que acabaria provocant molt patiment, sobretot perquè ens fa mal tenir amics a la presó. 

No serveix de res plorar per la unitat perduda, però pot tenir sentit recordar avui que fa tan sols tres anys a casa nostra es feia política, es parlava i es pactava, i que molts sectors ben diferents se sentien representats per aquell Pacte Nacional. Ara resulta especialment dolorós comprovar com una part de l’independentisme ha passat a considerar que els antics aliats són gairebé l’enemic principal. Ja no es busquen complicitats a la resta de l’Estat: si repassem les adhesions a aquell acte veurem que el mateix García Montero que vàrem aplaudir és president de l’Institut Cervantes dins un govern en el qual Pablo Iglesias ocupa una vicepresidència. Però és igual; se’ls etiqueta com a adversaris des d’una actitud que representa tot el contrari de l’esperit plural que el Pacte simbolitzava. Un sector de l’independentisme s’ha fet més estret i ha renunciat a construir majories àmplies i a cercar aliances. 

També els partits de la dreta espanyolista s’han tancat, aquests en la seva actitud predemocràtica contrària a qualsevol sortida pactada: no tenen més alternativa que el 155 i la presó. L’esperança que la taula de diàleg representava ha quedat de moment bloquejada per la pandèmia. I les possibilitats de suma transversal continuen en quarantena: Badalona torna a patir un alcalde del PP perquè les actituds irreconciliables d’un PSC desorientat i d’una CUP amb vocació suïcida de marginalitat han passat per damunt de les propostes constructives d’ERC, els comuns i Junts per Catalunya.

Malgrat tot, és imprescindible superar les conseqüències terribles de la crisi del coronavirus, aconseguir la llibertat dels presos polítics i impulsar la reconstrucció nacional i social del país situant com a prioritat la lluita contra les desigualtats i la defensa dels serveis públics. Si ho volem aconseguir, caldrà refer ponts i construir noves complicitats que trenquin les trinxeres actuals. No es tracta de repetir res: les circumstàncies s’han modificat i han passat moltes coses que mai no oblidarem, però tant de bo que el record d’aquell Pacte Nacional ens ajudi a fer encara més amplis els acords que els país avui necessita.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF