Les dificultats de l'especial dificultat

Les persones amb discapacitat pateixen d'una manera molt intensa els efectes de la crisi econòmica

Tot i que la integració laboral de les persones amb discapacitat està reconeguda en textos legals i declaracions internacionals, no sempre es porta a la pràctica d'acord amb aquestes declaracions. Les dades mostren que aquest col·lectiu pateix d'una manera molt intensa els efectes de la crisi econòmica (atur i precarietat laboral).

Dins de la discapacitat, la legislació es refereix a l'"especial dificultat" (persones que necessiten més ajuda per integrar-se) com la que tenen les persones amb discapacitat físico-sensorial superior al 66% o discapacitat intel·lectual o trastorn mental superior al 33%. És obvi que aquesta rigidesa "classificatòria" xoca amb la diversitat inherent a les necessitats de cada persona, amb o sense discapacitat.

Des de l'Iese hem col·laborat amb Dincat (l'associació catalana que agrupa les entitats d'iniciativa social que treballen per la inclusió de les persones amb discapacitat i especial dificultat) en l'elaboració d'un llibre blanc que analitzi la situació actual dels Centres Especials de Treball a Catalunya i proposi un model de futur. D'aquest estudi en sorgeixen tres reflexions.

Les persones amb discapacitat i especial dificultat mereixen una discriminació positiva que permeti, per exemple, dissenyar itineraris d'integració més flexibles

En primer lloc, creiem que les persones amb discapacitat i especial dificultat mereixen una discriminació positiva que permeti, per exemple, dissenyar itineraris d'integració més flexibles: ara mateix, si una persona amb discapacitat s'integra a l'empresa ordinària i posteriorment aquesta integració no resulta com s'esperava i es fa desitjable el seu retorn al Centre de Treball, la normativa fa que aquest retorn resulti difícil i poc àgil (la persona 'perd' la seva plaça al Centre i és condemnada a uns llimbs ocupacionals prolongats o pot fins i tot perdre les ganes d'aspirar a aquesta integració en primer lloc). Una normativa rígida en un entorn tan delicat i vulnerable serà, gairebé amb total seguretat, injusta.

En segon lloc, les entitats socials sense ànim de lucre també mereixen una discriminació positiva respecte a entitats de naturalesa mercantil. Per vocació, les entitats socials s'ocupen més de persones amb dificultats especials que altres entitats no socials, mercantils. Les primeres afronten més dificultats que les segones. A més, les entitats socials acompanyen les persones amb especial dificultat durant tota la seva vida, assumint les dificultats pròpies d'aquest esdevenir vital, com l'envelliment prematur, una condició que encara aguditza més les dificultats especials. Té tot el sentit, doncs, reclamar una discriminació positiva a favor de les entitats socials que compensi les dificultats més grans que han triat atendre.

Finalment, l'estudi considera que és necessari que tots els agents socials s'esforcin més a crear un ecosistema favorable a l'especial dificultat. Això passa per sensibilitzar la societat, però també perquè l'empresa creï entorns inclusius, com a mínim complint el marc actual de reserva de llocs de treball. Requereix, per descomptat, que les mateixes entitats desenvolupin models de negoci que redueixin la seva dependència de les subvencions públiques i els donin més marges econòmics (al cap i a la fi, l'estabilitat econòmica ha d'assegurar la sostenibilitat de la seva missió social).

I exigeix, esclar, una resposta més compromesa de les administracions públiques. A més del suport econòmic, es necessita emprendre canvis normatius que aportin flexibilitat al sistema. En aquest sentit, la formació dual adaptada (fórmula que combina formació i ocupació, establint un pont entre l'àmbit formatiu i el laboral, i que està donant excel·lents resultats en altres territoris on s'ha aplicat, com a les Balears) donaria una bona resposta a moltes de les necessitats aquí assenyalades.

La recent pujada de l'SMI –bona en ella mateixa– ha suposat, però, per a aquestes entitats un augment sobtat dels costos salarials que està destruint el poc marge de què disposaven. Les administracions públiques no han sabut reaccionar amb la celeritat necessària a aquesta situació urgent. Aquesta és una evidència més que, a la pràctica, l'especial dificultat no es troba entre les prioritats dels governs, que, se suposa –com ens deia molt bé el president Torra en la presentació del llibre blanc–, han de servir els ciutadans i, molt especialment, els més vulnerables i amb més necessitats.

Esperem que aquestes bones intencions es tradueixin aviat en fets concrets!

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF