THE NEW YORK TIMES

Què volen realment els europeus?

El que està passant no és que la majoria es desplaci cap als extrems, sinó que els votants es desplacen en totes direccions

IVAN KRASTEV
IVAN KRASTEV Fundador i membre del Consell Europeu de Relacions Exteriors

D’aquí menys d’un mes, els europeus votaran per escollir el pròxim Parlament Europeu. Si llegiu els diaris més importants del continent i escolteu els líders polítics, creureu que els votants europeus estan radicalment polaritzats i es disposen a fer una tria fatídica. Sovint sentim que les eleccions d’aquest mes es convertiran en una mena de referèndum. L’extrema dreta espera que es tracti d’un referèndum sobre la immigració (o, més concretament, sobre la incapacitat de Brussel·les d’abordar-la), mentre que els proeuropeus progressistes preveuen que sigui un referèndum sobre la supervivència mateixa de la Unió Europea. Els estrategs de l’extrema dreta esperen que les eleccions s’assemblin a la victòria de Donald Trump del 2016, mentre que els progressistes europeus voldrien que les eleccions s’assemblessin a la segona ronda de les presidencials franceses del 2017, quan Emmanuel Macron va derrotar Marine Le Pen. Es diu que els dos bàndols coincideixen en una cosa: ens enfrontem a una guerra tribal entre nacionalistes populistes i europeus compromesos.

Ara bé, no sembla que res de tot això sigui veritat.

Segons una exhaustiva enquesta electoral a gairebé 50.000 persones de catorze estats membres de la Unió Europea -els més populosos-, duta a terme per la firma YouGov en nom del Consell d’Afers Exteriors de la Unió Europea, hi ha una bretxa entre la realitat i la manera com els mitjans de comunicació retraten l’estat d’ànim d’Europa previ a les eleccions.

No és que la situació sigui necessàriament més esperançadora; simplement, és diferent. La idea d’un electorat profundament polaritzat encaixa a Polònia, on creuar la línia que separa el govern nacionalista populista de l’oposició és tan improbable com desviar-se cap a territori enemic en temps de guerra. Però a la resta de països, el problema no és que no es pugui convèncer els votants que canviïn d’opinió; és que no tenen clar quina és la seva opinió.

Durant aquest període previ a les eleccions, he pensat en un passatge còmic d’una història sense cap ni peus que recordo de la meva infància: “El senyor Ronald no va dir res, va sortir corrents de l’habitació, va pujar corrents al seu cavall i es va allunyar com un esperitat en totes direccions”.

La immensa majoria dels europeus volen un canvi, però aquest desig es pot manifestar de maneres molt diferents. Als Països Baixos, per exemple, els votants de les eleccions provincials del mes del març es van decantar per donar suport a un partit de dretes contrari a la immigració. El mateix mes, els eslovacs van escollir una dona progressista com a presidenta després de molts anys en què el seu país s’ha considerat un baluard populista inexpugnable. Uns i altres van votar contra l’ statu quo, però als Països Baixos els partits principals van ser vistos com l’ statu quo, mentre que a Eslovàquia ho eren els populistes.

El que està passant no és que la majoria es desplaci cap als extrems, sinó que els votants es desplacen en totes direccions, d’esquerra a dreta, des de l’antisistema fins a posicions convencionals. El creuament constant de fronteres ideològiques és la versió del 2019 de la crisi migratòria europea. Però en el cas de la migració dels votants, sembla que l’índex de retorn és molt més alt. Més de la meitat dels votants que diuen que tenen intenció de votar partits dissidents també diuen que es plantegen canviar el seu vot.

En aquestes eleccions la incertesa és gairebé total. Segons la nostra enquesta, la meitat dels ciutadans es volen mantenir al marge de la votació. Almenys un 15% no han decidit si votaran. I entre els que diuen que votaran, un 70% són indecisos. Això significa que encara hi ha 97 milions de votants sense rumb.

Però potser hi ha una cosa que uneix els votants de tot Europa.

El 1688 el metge suís Johannes Hofer va encunyar el terme nostàlgia per definir una nova malaltia. El símptoma era principalment un estat d’ànim de malenconia derivat d’un anhel de tornar a la teva terra. Els que la patien sovint es queixaven de sentir veus i veure fantasmes. Europa avui es veu amenaçada per una epidèmia de nostàlgia. Els votants europeus se senten enfadats, confosos i nostàlgics. Molts creuen que el món era millor ahir que avui, però no saben quan va ser aquest passat gloriós. Temen que els seus fills estiguin pitjor del que estan ara, però no saben com evitar-ho.

La paradoxa d’Europa és que els europeus coincideixen a creure que el món era millor ahir, però estan dividits a l’hora de decidir quan va ser l’època daurada. Els partits que estan en contra de la immigració somien en l’època dels estats ètnicament homogenis -com si realment haguessin existit mai-, mentre que a l’esquerra molts se senten nostàlgics del progressisme que va ser el tret definitori de la integració europea.

Sembla que els votants europeus es debaten entre el desig de canvi i la nostàlgia del passat. A Europa no hi ha una divisió entre els que creuen en Brussel·les i els que creuen en els estats nació -la major part dels europeus encara són escèptics tant sobre la Unió Europea com sobre l’estat nació-, sinó que hi ha un ampli consens dels que temen que ahir Europa era millor que avui, i que l’avui serà millor que el demà.

Un es pregunta si les eleccions del Parlament Europeu agreujaran la malaltia i aprofundiran el malestar d’aquest continent que mira enrere o seran la primera etapa d’una recuperació, amb el corresponent gir cap al futur. Una cosa és certa: la frontera entre els partits proeuropeus dominants i els partits euroescèptics dissidents és la frontera menys protegida de l’Europa d’avui. Les pròximes setmanes seran crucials perquè l’electorat prengui la decisió final sobre on -a quin costat de la frontera- es refugiaran les majories.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF