10/09/2015

Pablo Iglesias

2 min

Mercat de la Demagògia. 9 del matí. Les parades ofereixen els seus millors productes, els més frescos. De sobte, entra un dels millors clients. Al mercat hi ha molt de rebombori perquè sempre que ve en surt carregat de material. Vaja, que aquí se’ls gasta. Els venedors el festegen i ell es fa l’interessant. El passeig s’atura en sec quan arriba just al davant d’un exemplar majestuós. Immensament majestuós. Terriblement majestuós. Fins i tot els millors experts en demagògia el troben excessiu. Fins i tot els que ruixen diàriament el debat amb litres i litres (i més litres) de demagògia consideren que allò supera qualsevol límit. Però el nostre home, impassible, li diu al venedor: “Me l’emporto”.

I així és com Pablo Iglesias arriba a Rubí cavalcant a sobre de la frase “Demano el suport de qui no s’avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys: aquesta gent ha de treure les dents i anar a votar per fer fora Mas i Rajoy”. I un cop allà, la deixa anar perquè corri lliure. Però sense haver fet encara dues passes, la frase topa contra el seu propi excés, contra la seva pròpia sobredosi i contra la seva pròpia exorbitància. Fins i tot la demagògia ha de ser administrada en petites dosis. Quan aboques alguna cosa pel broc gros passa com quan estàs enganxant la figura de Lladró de la iaia amb Loctite, que si et passes prement el pot perquè surti l’adhesiu, acabes amb un tros del cap del pallasset trist adherit als dits. I a la vida no hi ha res pitjor que quedar-te amb els dits enganxats a un tros de cap d’una figura de Lladró que és un pallasset trist. No sé si m’entén la metàfora.

stats