L'impacte cultural del Covid-19

Confinats, la cultura es pot apagar lentament, però també podem pensar quina cultura volem

Ambient en un dels concerts del Primavera Sound, el 2012 / JORDI PIZARRO
INGRID GUARDIOLA
INGRID GUARDIOLA Investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora

com més dies passen de confinament, més difícil resulta escriure, separar-se de la contingència, passar de la primera persona del singular a la tercera, dissimular la veu excitada del meu fill petit, el recompte dels morts, afirmar qualsevol cosa. La xarxa s’omple de receptes: cultura a la carta, coaching cultural (que si Marc Aureli, Cervantes, Shakespeare… van escriure les seves millors obres des del confinament), actuacions en directe (simulacres de l'escalfor humana). Fan el seu servei, però es fan difícils de digerir enmig de la vulnerabilitat i el col·lapse col·lectiu. És com si no ens haguéssim deslliurat del tot de la idea de challenge, dels reptes col·lectius passats pel filtre de l’entreteniment de les xarxes socials.

La cultura –un sector molt debilitat des del 2008– també està en estat d'alarma. Països com Alemanya, França o l'Argentina s’han abocat a dissenyar paquets de mesures extraordinàries per pal·liar l’impacte que el Covid-19 està deixant a la cultura. L’Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, ha previst noves partides pressupostàries, la reubicació de programacions, l’antelació dels caixets dels artistes programats… La Generalitat flexibilitza calendaris de subvencions i al ministeri de moment no s’han pronunciat. Les administracions ja no poden dissimular, pensar que les reclamacions que està fent el sector cultural, a la desesperada, són cants de sirena i que, en nom de les “competències administratives”, no es pot fer res mentre tothom se’n “renta les mans”. 

Queden lluny les preocupacions del sector cultural de fa uns mesos, és a dir, la lluita contra el turisme salvatge i la gentrificació cultural, la recerca de nous públics, les batusses amb una llei de contractació pública atroç, l’Estatut de l’Artista, l’augment de transparència del model de gestió pública o l’ampliació del finançament público-privat i les millores en la seva redistribució. Tots els debats semblen cosa del passat, el Covid-19 els ha precintat temporalment. 

Que no estem tots junts es pot percebre en les diferències de classe que el coronavirus ha revelat i que segurament accentuarà

Aquesta situació d’excepció és molt possible que modifiqui els nostres rituals socioculturals. Hem passat d’un model cultural basat en els esdeveniments massius que premien allò de “com més gran millor”, al consum individual i privat a través de corporacions tecnològiques; desproveïts, a la força, del cos físic de l’assemblea, de la copresència de l’altre. El Covid-19, amb el seu necessari distanciament social, ha subratllat el que els moviments ecologistes i els Estudis Culturals ja ens anunciaven: que la massa, entesa com a espai d’homologació cultural basada en el consum uniforme i excessiu, ha esdevingut un element perillós i insostenible, no només a nivell ecològic i cultural, sinó també biològic i sanitari. Formar part d’aquestes masses era la necessària catarsi social en unes dècades folrades d’individualisme, allò de: “Jo hi vaig ser, en vaig formar part”. 

Fa pocs mesos convivien les manifestacions contestatàries amb les masses dels turistes, dels aficionats de l’esport, dels fans de l’espectacle, dels grans festivals… Milers de persones aplegades per aplaudir els ídols del moment, les masses culturals agafant el relleu a la cultura de masses. De la Superbowl o l’Spring Break a Coachella, del Barcelona Beer Festival o Montmeló al Primavera Sound. La massa certificava el valor de l’esdeveniment. Per al govern espanyol sembla que encara és així, o això és el que s’entreveu en l’eslògan de la campanya “Este virus lo paramos unidos”. La filòsofa Rosi Braidotti, davant del que ella anomena humanitarisme corporatiu (allò de “We are all in this together” de la Coca-Cola), alerta sobre aquest nosaltres abstracte que només és una operació de màrqueting a mans d’un humanisme empresarial. Que no estem tots junts es pot percebre en les diferències de classe que el coronavirus ha revelat i que segurament accentuarà.

És molt possible que quan sortim d’aquesta epidèmia no puguem analitzar la cultura ni practicar-la des de les inèrcies del passat, tot i que oblidem molt ràpid. A quines comunitats es dirigeix la cultura i de quina manera ho fa serà una pregunta essencial. Potser haurem de tornar a aprendre què volíem dir quan parlàvem de classe creativa, de teixit o d' innovació cultural. D’altres paraules s’hauran de dir amb la boca petita i la consciència de la seva perillositat, com internacionalització o impacte cultural, aquelles paraules que es van inocular des d’unes Indústries Culturals importades a cegues en un món econòmicament globalitzat. Algunes hauran canviat per complet, – sectors, polítiques culturals, espai virtual– i unes altres, que havíem donat per caduques, es carregaran de valor de nou – sinergies, cultura lliure, retorn social–. Si no és així, llavors la cultura corre el risc de concentrar-se en els símbols, en l’oficialisme institucional i comercial, però aquest cop ambientat amb el ferum del sacrifici col·lectiu (“en nom de tots”) que queda impregnat en el després de la catàstrofe. Confinats, la cultura es pot apagar lentament, però des del confinament també podem pensar quina cultura volem i com ens hi estem implicant. Llegiu això últim al marge de la teatralitat política, amb una entonació íntima i vacil·lant.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF