Després dels confinaments

La pandèmia evidencia els límits del planeta i del capitalisme global

El coronavirus ha alterat tots els calendaris. / CIRO FUSCO / EFE
INGRID GUARDIOLA
INGRID GUARDIOLA Investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora

El confinament ha esdevingut imprescindible per frenar l'expansió del coronavirus i impedir que la població més vulnerable se'n vegi afectada. El confinament trenca amb les dinàmiques socials i ens obliga a pensar sobre elles, sobre tot allò que hem donat per bo des de fa tant de temps, sobre allò que hem deixat de decidir delegant-ho a uns quants, sobre com ens posem a cegues en mans d'un sistema d'explotació (humana, dels recursos, del planeta) la simptomatologia del qual ens demostra que és fallit, que no és viable. L'amenaça vírica ens està llegant imatges que semblaven impossibles. Els silenciosos partits de futbol de Primera Divisió sense públic ens ajuden a concentrar-nos en la coreografia i la tècnica, i els futbolistes han passat de gladiadors a ballarins contemporanis; una missa del Papa emesa en streaming ens retorna el valor de la paraula i no la pressió de la sacristia; els espais culturals tancats ens evidencien que sense la cultura ens sentim més pobres, amb menys matisos, faltats de rituals transformadors (la cultura fa temps que està confinada, infrafinançada, desatesa, amb la persiana mig abaixada); Venècia i Florència sense turistes recuperen una bellesa que semblava que havia quedat relegada a les pel·lícules de Sorrentino. Quan la massa desapareix, quan el consum més salvatge afluixa, el món es deixa contemplar de nou, les coses respiren.

Contràriament a aquestes imatges, els llocs on els individus ja estaven amuntegats esdevenen un focus de contagi. En un hotel d'Abu Dabi, un equip de ciclistes professionals són obligats a quedar-s'hi, han convertit habitacions i passadisos en un espai d'entrenament atípic utilitzant tots els objectes al seu abast com a material perquè el cos, la seva eina principal de treball, no se'ls deteriori. Els creuers confinats pel coronavirus ( Princess Diamond, Grand Princess…) ens recorden uns zoològics de tristes bèsties humanes en un escenari indistingible d'una maqueta o d'una gran joguina prefabricada. Les piscines buidades, les tombones retirades, els passatgers deambulant, solitaris, amb la mascareta, com Robinsons de cap de setmana. Un creuer, com va anticipar Jean-Luc Godard a Film Socialisme apuntant al Costa Concordia, i com va escenificar Federico Fellini amb E la nave va, és l'antítesi d'una promesa de vida, d'una arca de Noè, està dissenyat per al naufragi, l'ecològic i el cultural. A l'Iran han alliberat a 70.000 presos per por del virus, i al nord d'Itàlia els presos s'han amotinat en diferents presons (amb 6 víctimes) davant la restricció del règim de visites. Enfront d'un confinament generalitzat, ¿qui cuida o respon a aquells que ja estaven sistèmicament confinats, la població més vulnerable? Els presoners, els milers de refugiats que s'atrinxeren en no-llocs, a les portes de països que suspenen el dret d'asil, la gent gran amb problemes de mobilitat, les persones dependents o amb diversitat funcional, els que pateixen malalties cròniques que ara han esdevingut no prioritàries, subalternes. Per sort, la crisi del coronavirus també ha subratllat la solidaritat i la necessitat de noves xarxes ciutadanes: el compromís dels professionals de la salut, els voluntaris que a Madrid cuiden els nens i nenes que no poden anar a col·legi, la crida col·lectiva de vetllar per les nostres veïnes més fràgils… No en va la filòsofa Simone Weil tenia tota una teoria sobre el paper imprescindible de les infermeres a primera línia del camp de batalla. Elles són les nostres guàrdies pretorianes. És a dir, en moments així també aflora tot allò que fa del món un lloc hospitalari, com han reflexionat alguns filòsofs com Daniel Innerarity, Jacques Derrida, Judith Butler o Josep Maria Esquirol.

La setmana passada, en aquest mateix diari, Daniel Gamper apuntava que s'hauria d'aprofitar la situació per fer del confinament un acte de serenitat i de solidaritat per tal d'evitar el contagi. Crec que el confinament ha de servir-nos també per pensar en aquells que ja estan confinats i en el que farem quan tot hagi passat (el passat sempre torna). El confinament no hauria de ser un guaret temporal per seguir com hem viscut fins ara. És un senyal d'alerta que evidencia els límits del planeta, del capitalisme global, del turisme i l'oci extractivistes, de la privatització dels serveis bàsics com la sanitat o l'educació; i ens evidencia la necessitat de construir xarxes ciutadanes fortes que serveixin de contrapès a les polítiques tòxiques que impossibiliten la vida en comú. Si no és així, finalment, els únics a qui haurà servit el confinament seran les farmacèutiques, les teleoperadores, Netflix i el capitalisme de plataforma en general i, en definitiva, les grans entitats financeres que pressionaran perquè els polítics apliquin noves mesures d'austeritat i liberalitzin, encara més, els sectors (com Foment de Treball ens ha anticipat aquesta setmana). Aquest cop, però, no servirà l'argument que "hem viscut el virus per sobre de les nostres possibilitats", que "hem estirat més el virus que la màniga". Sigui com sigui, intentaran fer-nos creure que la culpa és nostra i, si no hi ha cap estratègia política que posi el ciutadà al centre, ens enviaran, com qui organitza un viatge de l'Imserso, cap a un escenari conegut on la precarietat serà, de nou, l'espectacle.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF