El poder de la imaginació i de l'acció
Tots i totes tenim clar que estem immersos en una profunda crisi econòmica i financera. N'hi ha menys que acceptem que aquesta crisi també és una profunda crisi política, social i cultural a escala global. I molts menys encara estem disposats a passar de la fase de resistència a la fase de l'acció, estem disposats a deixar de queixar-nos i començar a construir.
Quan escric això no puc deixar de pensar en la figura de Steve Jobs, un mite conegut per la força de la seva creativitat i temut per la seva imparable decisió de dur a terme els seus somnis. Rushdie en el seu Twitter el definia com un dels grans arquitectes de la realitat.
Durant els anys setanta, Steve Jobs i l'empresa Apple van veure clar que l'ordinador personal podria esdevenir la força motriu d'un profund canvi social. No es tractava només de la difusió de nous productes i serveis, sinó també d'un estil de vida diferent i alternatiu basat en l'aprenentatge, directe o indirecte.
El que el professor Manuel Castells va anomenar "era de la informació" -que ja ha fet història i ha passat a formar part de la terminologia global- va donar lloc a la revolució digital, que és molt més que una convergència tecnològica, com alguns encara s'obstinen a creure. Es tracta d'un nou accés a la informació, de la democratització de la informació i del coneixement. Ara podem fer coses que durant molt de temps eren només privilegi de pocs elegits, d'una elit. Vivim, malgrat la crisi, una època d'oportunitats no només per al mercat de les coses, sinó també, molt especialment, per al mercat de les idees. I això és extraordinàriament bo si ho sabem gestionar sense por. En tot cas només han de tenir por els que encara creuen que les seves idees són veritats úniques. Aquests que tremolin, perquè és la seva fi.
Apple té aquesta inspiració política i social. Veu del Summer of Love de San Francisco, dels hippies , de l'antiautoritarisme, l'anarquisme, el budisme, Berkeley, la cultura pop. Apple va entendre la natura transversal de la revolució digital, que no funciona en compartiments estancs. El geni va sortir de la capsa closa del PC i va transformar la música, el cinema, la lectura, en definitiva, la cultura, la seva creació, la seva difusió i el seu consum.
Diuen que quan el dissenyador Philippe Starck, que durant aquests darrers cinc anys passava un dia al mes amb Jobs, va anar a acomiadar-se d'ell, li va demanar que li digués la seva darrera paraula. Jobs va dir: "Honestedat". De fet, la gent que el va conèixer el descriuen com a honest i amb un rigor quasi religiós.
Jobs, com a bon budista, vivia amb molt poc tot i ser immensament ric. Va escollir viure al barri on havia crescut, un barri de classe mitjana americana. Vivia en una casa sense panys de seguretat, sense guardes.
Steve Jobs, producte del fracàs escolar, representa la victòria de la intel·ligència i la feina ben feta per sobre de la cultura del subsidi i de la protecció. I va ser aquesta passió per la feina ben feta el que li va donar força fins a l'últim moment.
Per a mi és una gran font d'inspiració. Els seus detractors en subratllen el caràcter, les imperfeccions. Però qui és perfecte? En tot cas, més enllà del que puguem pensar nosaltres, del que pugui pensar jo, suggereixo que no desestimem els plors dels nostres fills. He escoltat testimonis de molta gent entre set i trenta anys que confessen que, quan es van assabentar que havia mort, tot i que sabien que era imminent, van plorar. Per a ells, segurament més que per a nosaltres, ell és un punt de referència. Així ho van demostrar al seu funeral, el primer funeral digital: una celebració global sense oficiant, sense convocatòria prèvia, en què tots estàvem asseguts a la primera fila, rics i pobres, gent de tots els colors, de totes les edats (tot i que majoritàriament joves, quasi nens) i de totes les creences. Celebració digital creativa i multicolor farcida amb milions de missatges. "El meu pomer plora", una nena francesa. "Menjaré pomes tot el dia", escrivia Lady Gaga.
En tot cas, com deia, el geni ha fugit de la capsa closa i el coneixement ja no és un secret que s'ha de protegir amb verí al llom dels llibres. Ara, però, el que hem de fer és aprendre a divulgar les millors pràctiques, a donar exemple. Però com podem donar exemple si estem confosos, si encara desfullem la margarida de quin tipus d'educació és el millor per als nostres fills?
Sortosament, mentre nosaltres anem desfullant la margarida, ells no esperen i aprenen i aprenen. Gràcies, Steve, per haver ajudat a destapar la làmpada, la capsa closa del coneixement i la seva difusió.
