La llum silenciosa d'aquests dies al voltant de Nadal observa postrada i amb serenitat el camp. És com si tot plegat haguera arribat a un extrem, d'on caldrà encetar un camí nou. La melositat mineralitzada de la llum sembla l'espill de la fatiga. Necessitem oblidar una mica les tasques habituals de cada dia. O és la imaginació qui ens ho xiuxiueja?
Des de la finestra estant veig la figuera despullada de fulles, amb els seus braços de pell vella; les oliveres i els garrofers en ple descans hivernal, i la fusta arruïnada de l'ametler, que vigile cada dia per sorprendre'm un any més quan esclate en la més subtil flor... Però això ja serà unes setmanes endavant, l'anunci de la primavera.
La festa també pot omplir aquesta mena de buidor o metafísica terrenal. Encara que més que el dolç i l'alcohol descontrolats, millor farem si amaguem la nostra indefinible ferida en l'alegria nítida de les criatures. Comprendrem aleshores que darrere de l'entusiasme infantil, com de l'amor, només hi ha l'instint propi del goig.
Diuen alguns que en aquesta època, la més desfibrada de l'any, senten un decaïment de l'estat d'ànim, com la ressaca convalescent o una nostàlgia inexplicable. ¿Quina influència hi té la llum o el pas del temps al final d'un any més o una gravetat planetària sobre el nostre sistema nerviós? En sabem tan poc d'aquestes coses!
