Per què ajornar el referèndum?

Un temps de reflexió més serè permetria als uns i als altres treballar per eixamplar les bases

Papereta per al referèndum de l'1 d'octubre del 2017. / XAVIER BERTRAL

La polarització política a Catalunya sembla disminuir en els darrers temps, però la convocatòria imminent d’eleccions amb els partits independentistes dividits i els unionistes competint per veure qui la diu més grossa pot fer obrir altra vegada la caixa dels trons. Certament, al llarg dels últims anys s’han acumulat motius suficients perquè el teixit social es vegi corcat pel desencís i la ràbia dels dos costats. Però prolongar l’impàs actual només pot dur-nos a augmentar la incomunicació entre ells i a fer que sigui encara més difícil trobar una sortida d’aquest atzucac. En aquest sentit, l’establiment d’una taula de diàleg polític és una bona notícia, tot i que, torpedinada des de totes bandes, caldrà veure si pot sobreviure a mitjà termini.

Fixant-nos en els aspectes formals i jurídics, no serien possibles uns Acords de Matignon per a Catalunya?

Per això, i salvant totes les distàncies, vull evocar un precedent històric de diàleg que em sembla que pot ser útil: els Acords de Matignon, que, el 1988, van aconseguir posar fi als greus disturbis que havien sacsejat l’arxipèlag de Nova Caledònia durant quatre anys. Negociats a París entre polítics independentistes i loyalistes (partidaris de romandre a la República Francesa) sota la tutela del primer ministre socialista Michel Rocard, s’hi acordà un període transitori abans de convocar un referèndum d’autodeterminació. El govern francès es comprometia a implementar les lleis necessàries per celebrar-lo i donava garanties per al desenvolupament econòmic i institucional de la regió durant aquests anys. S’hi afegia una amnistia per no processar els presumptes responsables de la mort de 4 gendarmes i 19 independentistes durant els aldarulls. El pla va ser aprovat en referèndum a tot França i completat, deu anys després, amb els Acords de Nouméa, ratificats en votació per la població de Nova Caledònia. Des de 1988, el govern francès ha transferit importants pressupostos a l’illa i ha cedit moltes competències al govern local, tot i l’estructura política centralista de l’estat. En aplicació d’aquests pactes, va tenir lloc un referèndum d’autodeterminació el novembre de 2018 amb una alta participació (81%), que els partidaris del no van guanyar amb el 56% dels vots. La segona votació ha de tenir lloc el 2020, i si també refusés “l’accés a la plena sobirania” de l’illa, encara n'hi podria haver una tercera.

Soc conscient que Catalunya no és una colònia espanyola i que la situació geogràfica, històrica i social és –diria que afortunadament– molt diferent a Catalunya que a Nova Caledònia, on existeixen dues comunitats diferenciades –la kanaka i la d’origen europeu– i profundes desigualtats provocades per més d’un segle de colonialisme. I, tanmateix, fixant-nos en els aspectes formals i jurídics, no serien possibles uns Acords de Matignon per a Catalunya? Al meu entendre, aquests acords passarien per dues idees que podrien recollir un ampli consens social.

La primera, independentment de la valoració que cadascú faci de la fonamentació de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, és que les penes que els jutges han imposat són desmesurades. La llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, sigui mitjançant una gestió comprensiva dels beneficis penitenciaris o mitjançant una llei d’amnistia, serien acceptats sense problemes per una majoria de persones, que, al marge de la seva ideologia, contemplen amb tristesa la privació de llibertat i l’allunyament de les seves famílies que comporta.

La segona idea, segurament més difícil d’acceptar a les Espanyes però crec que prou admesa a Catalunya, és que la solució a la paràlisi actual rau en l’acceptació del dret dels catalans a decidir en pau i democràticament el seu propi futur. Val a dir que el reconeixement d’aquest dret no implica necessàriament que s'exerceixi immediatament en forma de referèndum, i menys encara havent-hi una convocatòria regular d’eleccions, en les quals poden mesurar les seves forces partits independentistes i no independentistes. Es podria, doncs, ajornar la votació sobre la independència fins que es constatés l’existència d’una voluntat clara en un sentit o en un altre.

Què hi guanyaria l’independentisme català amb un acord d’aquesta mena? A més de satisfer dues demandes bàsiques, obtindria temps per intentar bastir una majoria de la qual, ara per ara, no disposa. Totes les eleccions, així com els referèndums del 9-N i de l’1-O, han mostrat, i cal acceptar-ho, que el percentatge de població catalana a favor de la independència no arriba a la meitat del país. És impossible construir un estat independent estable sobre aquesta base social.

El que estic proposant només serà possible si, per als dos costats, hi ha líders valents i amb les idees clares

Què hi guanyaria, per la seva banda, l’unionisme? Un mitjà de pacificació de les tensions actuals i, si tots els partits mostren l’altura de mires necessària, l’oportunitat de substituir la repressió per una política de “seducció”, a imitació del que van fer els primers ministres Brown (laborista) i Cameron (conservador) amb Escòcia, per convèncer la ciutadania catalana de les bondats de mantenir-se dins d’Espanya. I, a més, disposaria d’un marge de maniobra suficient per abordar les reformes estructurals que l’Estat necessita i que requereixen superar la confrontació de blocs en la qual sembla ara instal·lada la política espanyola.

Un acord sobre aquestes dues bases ens permetria a tots dotar-nos d’un temps de reflexió més serè, en el qual els uns i els altres haurien de treballar per eixamplar les bases de les seves posicions i definir una majoria suficient. Aquest lapse serviria per fer també, amb més pausa, els canvis legislatius necessaris per executar l'acord. Però el que estic proposant només serà possible si, per als dos costats, hi ha líders valents i amb les idees clares que, sense por que les xarxes socials els titllin de traïdors, gosen explorar les possibles zones d’intersecció entre grups ideològicament diferents per articular una majoria social que superi el 50-50 en què ens hem encallat. ¿Serà possible en aquesta generació o caldrà deixar-ho per als nostres fills?

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF