La família, la mort i internet

La nostra societat vitalista, que idolatra els joves, retroba ara la mort que intenta amagar amb tota la seva cruesa

Una família durant el confinament pel coronavirus. / XAVIER BERTRAL

Els diaris s’omplen d’articles sobre les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries de la pandèmia del covid-19, que seran, sens dubte, duradores i profundes. Tanmateix, crec que del que ha passat aquests dies en podem treure també, malgrat la immediatesa del que hem viscut, algunes conclusions sobre les pautes de comportament personal.

1. La família, un cop més.

Ja es va dir que la família va ser la vàlvula de seguretat que va evitar una explosió social durant la crisi del 2008. I ara ho ha tornat a ser. M’ha cridat l’atenció, per exemple, que tots els joves que estaven estudiant a l’estranger, als primers embats de la malaltia hagin tornat a les seves llars. O el desplegament d’energia dels membres de la generació sandvitx, la que s’ha de preocupar dels pares grans quan encara no té els fills emancipats. I, al contrari, que el gran problema per als serveis socials, els veïns o els voluntaris hagi vingut dels casos de solitud extrema, quan, per les causes que sigui, una persona no pot comptar amb una xarxa familiar propera.

Els profetes de malastrugances, que pronostiquen la crisi de la família, no s’adonen que en realitat parlen d’un sol model de família, un entre molts, no d’aquesta cèl·lula multiforme que, com s’ha vist, és encara el canemàs bàsic de la nostra convivència. Confinades cadascuna a casa seva, els diferents tipus de famílies han hagut de reconèixer-se, de reinventar-se, de rerelacionar-se, d’actuar de nou com a nexe imprescindible de comunicació i de favors. Ens agradi o no, som una societat mediterrània, i, quan les coses van mal dades, mal dades de debò, girem la mirada cap a la família.

2. La mort, en soledat.

La mort en soledat és la situació més dura de la malaltia, i no ha aparegut gaire en els mitjans.

El pacient amb símptomes severs és embarcat tot sol en una ambulància, sense acompanyant; aïllat en una habitació, o a l'UCI, sense poder tenir contacte amb l’exterior per por del contagi. Es veu condemnat a deixar passar les hores i els dies en soledat amb el garbuix indomable del seus pensaments. Uns protocols, redactats per no se sap qui, decidiran si el malalt pot ser ingressat a l'UCI i tenir l’ajuda dels respiradors mecànics, o ja no. Els familiars i els amics, cadascun a casa seva, pendents d’una o dues trucades diàries de l’hospital, si no és cap de setmana. Després, les difonen per Whatsapp als coneguts. Aïllats, sense poder fer res, ni tan sols acompanyar-se, ni tan sols, potser, abraçar-se. I així, a vegades, durant dies.

I si, malauradament, la situació empitjora, un sol familiar, un de sol, que no sigui persona de risc, és autoritzat a entrar a la cambra del malalt per acomiadar-se de l’ésser estimat. La notícia de la defunció arriba al vidu o a la vídua, als fills i filles, als germans i germanes, per telèfon. I el sepeli del difunt, tant si era creient com si no, es fa també en la més estricta soledat, perquè les reunions estan prohibides. Quan puguin, ja passaran a recollir les despulles. Soledat i impotència per a qui agonitza i per a qui l’estima.

La nostra societat vitalista, que idolatra els joves, retroba ara la mort que intenta amagar en tota la seva cruesa, d’una manera cruel, gèlida, descarnada, sense poder activar els mecanismes que ajuden a reconfortar i consolar els que es queden i els que se’n van.

3. Internet, la nostra finestra.

Com diu una companya professora, internet és una finestra oberta al món. Potser mai com en aquesta crisi ho havíem vist més clarament. Reclosos entre les quatre parets de casa, acarats tot el dia al mateix pati de veïns, les xarxes socials són una ruta que ens permet anar virtualment a tots els llocs del món que ara ens estan vedats. O fer tranquil·litzadores videoconferències amb els companys o parents. Es reactiven els xats i els grups de contactes per saber si tots estem bé, per intercanviar notícies i facècies. I l’avorriment existencial provoca una explosió de creativitat i d’enginy en forma de mems de tota mena, que ens permeten riure enmig de la desgràcia i desfogar la tensió continguda durant hores.

Les xarxes socials estan sent un element bàsic per suportar psicològicament el tancament. Contra un missatge que corria i que, no sé si amb raó, deia que aquest devessall de whatsapps és insolidari i cal alliberar l’espai de comunicacions per a les emergències, penso que internet està sent una eina inestimable perquè tothom pugui resistir el confinament.

4. Els nous herois.

En els últims temps, els metges havien perdut el rang d’intocables de què gaudien en el passat. Es multiplicaven els casos d’agressions a CAPs i hospitals, de denúncies per mala praxi... Fins i tot de protestes, en altres temps inaudites a les sales d’espera dels consultoris o d’urgències. Ara, de cop, valorem la dedicació abnegada de tot el personal sanitari i els reconeixem com els grans lluitadors en benefici de tots. Què en quedarà, d’això? ¿Canviarà de nou l’estatus del sector mèdic a la nostra societat? Hi ha una estadística impossible de calcular: em pregunto quants dels nens i nenes, nois i noies, que amb els seus pares surten cada vespre a aplaudir els sanitaris està arrelant una futura vocació sanitària enmig de l’epidèmia.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF