La cara fosca d’Espanya

Ni la tristor ni l’emprenyament ni l’odi són obligatoris. La felicitat tampoc, esclar, però posats a triar... Tanmateix, els humans som força clarividents a l’hora de veure els mals i més gasius amb les coses bones; tant, que a vegades la bondat ens avergonyeix. D’una banda empaitem obsessivament el propi benestar, sigui físic o espiritual, i de l’altra fàcilment ens deixem arrossegar per la cara fosca, per l’atracció del mal, la transgressió. Entre la tendresa del cor i la corrupció del desig, el que més ens costa és trobar sentit, aportar llum als grans interrogants individuals i col·lectius. Acostumem a procrastinar, és a dir, a ajornar decisions. El dubte és bo fins que et paralitza.

Els humans catalans sobiranistes, o simplement els amants de la llibertat i la democràcia plenes, no tenim ara marge per a la paràlisi. Tampoc per a l’odi. A partir de dilluns haurem de fer un esforç per no instal·lar-nos en la ràbia i l’emprenyament, per no deixar-nos arrossegar per la cara fosca. Davant la injustícia consumada contra els presos polítics, molts sortirem al carrer fent un esforç per mantenir el rumb, la serenitat, l’ànim sencer. Sens dubte al món hi ha situacions molt més dramàtiques, però aquesta ens toca de massa a prop.

Serà dur. I ho serà encara més al veure la reacció de la caverna mediàtica, que des de la seva fam insaciable de revenja es rabejarà en la celebració de l’escarni o, en el millor dels casos, es farà l’ofesa considerant tova una sentència que aquí es veurà com a brutal. No hi haurà ni el més lleu gest de commiseració, d’empatia pel dolor o per les raons alienes. El seu missatge serà com un comunicat de guerra de vencedors embravits: al vençut, ni aigua. Mai en tenen prou? Tant de bo m’equivoqui.

La sentència allunyarà possibles solucions ja de per si difícils. Des d’un nacionalisme espanyol tan excloent com arrelat, l’Estat ha retorçat la realitat -violència?: quina violència?- fins a fer-se-la a mida, i ha retorçat la llei -interpretant-la des de l’obsessió patriòtica- fins a expulsar-ne dos milions de demòcrates. Una curiosa manera de perseguir la cohesió i el benestar col·lectius, oi? La victòria serà seva, sens dubte, però un cop més se’ls pot acabar girant en contra perquè serà la victòria de la intransigència, de la incapacitat per fer política, per al diàleg, de la negació de l’altre. I l’altre seguirà existint, encara que tingui els líders entre reixes.

A alguns, la cara fosca els empeny a crear-se enemics, com si per afirmar-se necessitessin un negatiu. L’anticatalanisme és la benzina històrica de l’espanyolisme. En lloc d’acceptar la catalanitat, per existir Espanya, al final, sempre necessita negar-la. Abans amb les bombes, ara amb les porres, la Constitució i el Codi Penal. Després del 10-N segurament hi afegiran una mena de Restauració de la Transició versió Loapa, amb el PSOE i el PP com a garants. Perilla clarament l’autogovern. Mai s’han atrevit a mirar-se al mirall de la pluralitat. Per què els espanta tant? La sentència els encegarà de nou. Voldran completar la feina.

Però el càstig que ara rep el sobiranisme català, un càstig que encara que no se’n vulguin adonar degrada tota la democràcia espanyola -l’exhumació de Franco és maquillatge-, no hauria de provocar aquí una reacció mirall. L’independentisme ha quallat quan ha perdut la por a reconèixer la diversitat interna de la societat catalana, a acceptar la pluralitat de llengües, procedències, interessos, ideologies i creences. Al foragitar el fonamentalisme identitari. Ha crescut pel seu caràcter ciutadà. Així doncs, davant la sentència toca foragitar la ràbia, és més important que mai mantenir aquest tarannà cívic. La revenja ja se la poden ben quedar.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF