La reconciliació

Joan Majó feia un article interessant i honest aquest divendres. Proclamava que ell no és independentista però que sent Catalunya com la seva nació i comprèn moltes de les raons d’un independentisme alimentat per la incapacitat de l’Estat d’acceptar la diferència. Demanava que es pari de jugar amb la por i la irritació, i que s’obri un diàleg des de la renúncia als maximalismes dels uns (unitat) i dels altres (independència). No sé si el camí podrà ser tan clar i racional, ni si ha de ser tan equidistant. Però sé que tard o d’hora, i esperem que més d’hora que tard, caldrà iniciar una distensió que inclogui diàleg polític i reconciliació social. Segurament s’haurà de començar internament a Catalunya, entre catalans, i només després amb l’Estat, que no està gens preparat per fer-lo. Gens. Quan Òmnium Cultural parla del 80%, està parlant d’això: de treballar per un gran consens català al voltant d’algun tipus d’autodeterminació pactada. I quan hi afegeix “ho tornarem a fer” està dient que per tornar-hi amb garanties cal aquest gran consens.

Amb la sentència vindran dies difícils, de molta emocionalitat i visceralitat. L’Estat fa temps que s’hi està preparant: amb operacions policials i judicials com la detenció de membres dels CDR -és a dir, colpejant amb duresa la part més radical de l’activisme per intentar trencar barroerament la imatge pacífica del moviment-, apujant el to de l’amenaça política (155) i amb una campanya diplomàtica internacional. L’independentisme sembla que vagi sobre la marxa: ningú té gaire clar què farà i què passarà, cosa que genera inquietud en les pròpies files i en les dels altres. En qualsevol cas, el xoc psicològic que provocaran les previsibles condemnes serà fort i la seva digestió col·lectiva no resultarà fàcil. Viurem un moment delicat i dual, perquè d’una banda tocarà sortir al carrer a denunciar la injustícia (i a fer-ho com sempre, de forma pacífica i buscant sumar-hi els que, des de fora de l’independentisme, veuen amenaçats llibertats i drets) i de l’altra caldrà evitar posar en perill les institucions, començant, esclar, per la Generalitat. Aquesta mateixa dualitat és la que viu ara mateix una institució cabdal de l’autogovern, el cos dels Mossos d’Esquadra, que si no vol arriscar-se a ser intervingut li tocarà mantenir amb totes les conseqüències l’ordre públic al carrer. L’independentisme, doncs, pot experimentar un doble xoc.

Però més enllà d’aquesta reacció immediata de les primeres setmanes, també ens hauria de preocupar la posterior, la dels llargs mesos (i anys) que vindran. No en termes d’estratègia electoral, sinó política i social. De fons. Com diu Majó, faríem bé d’evitar quedar atrapats en la dinàmica de vencedors i vençuts. I tanmateix, dit això, qui sàpiga liderar el discurs de la reconciliació té les de guanyar. En termes clàssics cristians, la reconciliació es basa en el perdó. És el que fa més d’un segle (1909) demanava Joan Maragall a “La ciutat del perdó”, aquell article inicialment censurat per Prat de la Riba en què el poeta reclamava a la burgesia catalana i a l’Estat que no actuessin amb esperit de revenja contra els que havien cremat esglésies durant la Setmana Tràgica. Ara la violència i la repressió ha vingut de l’Estat i som els votants de l’1-O, tots els represaliats, que un dia haurem de perdonar. Instal·lar-se en l’esperit de revenja no ajuda, al contrari, debilita, et situa psicològicament com a perdedor. Perdonar és una victòria moral. I d’altra banda no és incompatible amb seguir exercint la protesta, exigint la llibertat dels presos i exiliats, i treballant pel dret a l’autodeterminació. Ni és incompatible amb demanar, per exemple, l’amnistia. La reconciliació no té a veure amb cap renúncia. Senzillament és una condició necessària per avançar, per generar una concòrdia que permeti tornar a la política. Abans de l’excitació dels pròxims dies, pensem-hi.