El que li passa a Artur Mas
Les guerres civils, que són la immensa majoria, duren una mitjana de sis anys. Les guerres entre estats, de les quals en realitat n'hi ha ben poques, s'allarguen només uns tres mesos. El divideix i venceràs és molt letal i mortífer. No paga la pena muntar una guerra contra algú, és millor propiciar una guerra dins d'aquest algú. Aznar ho va dir ben clar i amenaçador: abans de trencar Espanya, es trencarà Catalunya. Quin és el lloc més vulnerable per començar aquesta operació de trencadissa? Vegem-ho.
La Catalunya que ha arribat a formular el repte de la independència partia d'una certa unitat civil, de l'esperit "un sol poble" fruit del catalanisme de la Transició, de l'escola integradora al voltant del català com a llengua vehicular, del lent però segur avenç d'una catalanitat tan difusa com compartida, del recent però ampli consens pel dret a decidir... Partíem de tot això. I ara de cop ens estem veient empesos cap a una confrontació induïda, estem perdent la confiança en el lideratge polític del Govern, comencem a sospitar que la veu popular no serà respectada, veiem com es posa en dubte amb insistència la bondat del sistema escolar. Ens han inoculat el virus del dubte: les retallades serien fruit d'unes administracions catalanes amb la mà foradada, la corrupció formaria part d'aquesta incapacitat de governar-nos, en realitat no hem deixat de ser mai uns intolerants sectaris identitaris... Adobat amb la crisi, aquest discurs de la confusió, més eficaç que el de la por, encara no mana, però s'obre camí. I desmoralitza.
Un cop construïda la música de fons, vénen els objectius precisos. El punt més dèbil, el més vulnerable, és Artur Mas. El seu lideratge ja va néixer electoralment tocat i duu a més uns quants rocs corruptes a la faixa convergent, a més del roc unionista de sempre. El divideix i venceràs aquí és relativament fàcil. Aconseguir fer recular Mas, aconseguir que tiri la tovallola, seria una estocada mortal a la centralitat del dret a decidir. La gent de bé i com cal quedaria tocada i enfonsada, esporuguida. Seria un revés psicològic important. No canviaria conviccions, però sí actituds. I al capdavall, resultats electorals.
Rajoy espera que el temps jugui a favor seu, creu que el desgast de Mas serà pitjor que el propi -que deunidó-, i no deu anar tan desencertat si mirem els resultats del CEO. A Catalunya, a més, tot i la debilitat del PP, Rajoy compta que la feina silenciosa la faran les elits empresarials. Esporuguides davant la força sobiranista, en un determinat moment havien arribat a dubtar elles mateixes què havien de fer, però ara se senten de nou prou fortes per reescriure la història. Si Mas les havia descol·locat, avui es veuen capaces de recol·locar-lo. El pols està obert. Resistirà el president? I més preguntes: podrà tirar endavant la consulta un Mas cada cop més debilitat? Quines possibilitats d'èxit tindrà un procés guiat per un govern tocat d'inestabilitat, amb la caixa buida i el llast inacabable de les retallades? No és el millor escenari. Mas necessita alguna injecció de moral política o un suport popular al carrer o fer net a casa. I cap de les tres coses sembla fàcil que es produeixi. No crec que estiguem en un carreró sense sortida, però cal no enganyar-se: el camí és estret i costa veure'n la llum al final.
Si volem no caure en el pessimisme, només ens queda l'opció d'apartar-nos de l'anàlisi del present immediat. Si ens n'allunyem una mica, veurem que mai havíem estat tan bé i tan a prop, que la voluntat democràtica i pacífica és sòlida i majoritària, que la dificultat econòmica del moment va paradoxalment acompanyada d'un optimisme històric, que no hi ha por sinó esperança. I que Mas també ho sap, tot això.
