La que està en perill és Espanya, no Catalunya

Ara ho veiem amb incertesa. Afrontem el 21-D amb l’ai al cor. Però la veritat és aquesta: Catalunya se’n sortirà; Espanya ho té més difícil. Ho dic pensant més enllà dels resultats electorals, que són transcendentals, però que no canviaran una realitat fonda. M’explico.

La que està en perill és Espanya, i la por que això li genera fa que reaccioni visceralment a la demanda democràtica catalana. Catalunya, en canvi, tot i afrontar un present duríssim (presó, exili i Generalitat intervinguda), persistirà com a país, com a projecte, perquè és una societat resilient, acostumada a sobreviure. I sobretot perquè accepta la seva pluralitat interna: accepta amb plena normalitat democràtica que, per exemple, Arrimadas i Albiol li diguin en un perfecte català que volen menys català. De fet, ells mateixos són la prova de l’èxit de l’escola catalana, de la capacitat d’integració i tolerància d’aquesta societat.

¿Acceptaria Espanya uns líders que li diguessin que s’ha d’ensenyar menys castellà a les escoles i més les altres llengües de l’Estat per respondre així a l’Espanya real? Ja fa temps que aquest discurs ha desaparegut, l’hem deixat per impossible. I d’altra banda, esclar, no se’ns acut deslegitimar l’escola espanyola amb acusacions d’adoctrinament, prou feina tenen els mestres també allí. No som tan insensats.

Catalunya ha tingut un president andalús, Montilla, que precisament va ser qui va avisar de la desafecció dels catalans respecte a Espanya. No li van fer ni cas. Catalunya ha fet seu el castellà com a segon idioma, és una societat bilingüe, sense conflicte de llengües. Catalunya, amb un altíssim percentatge de persones vingudes de fora des de fa més d’un segle, acull tota la seva diversitat malgrat no haver disposat durant llargs períodes d’un govern propi ni tenir encara competències en immigració. Catalunya és plenament cosmopolita, de Barcelona fins a l’últim racó del país: arreu hi trobareu estrangers que formen part de la comunitat.

Aquesta capacitat de convivència, juntament amb una catalanitat transmesa de pares a fills i brindada (no imposada) als qui venen de fora com un petit tresor a compartir, és la força del país. Passi el que passi el 21-D, aquesta societat plural i profundament democràtica tirarà endavant, resistirà les imposicions i les incomprensions, aguantarà els atacs i les arbitrarietats. Mantindrà la il·lusió. No caurà en la trampa de l’odi. Ni tampoc retornarà al victimisme ni s’instal·larà en la derrota digna. Lluitarà pacíficament per fer-se escoltar i fer-se valer.

En canvi, Espanya està lliscant per un pendent perillós, s’està recreant en un nacionalisme vergonyós, amb l’enemic interior català com a bandera, demonitzat, davant del qual ha tornat a triar la força en lloc de la seducció, davant del qual tot s’hi val. Espanya està deixant que brollin les pitjors herències ideològiques de la seva història: l’esperit inquisitorial, la revenja franquista, el supremacisme castellà. S’està tancant i empetitint en una identitat excloent, en una fe constitucional resclosida.

L’única sortida per a Espanya és entendre la impossibilitat de derrotar aquesta Catalunya que vol decidir el seu futur. Només se’n sortirà decentment si accepta la pluralitat cultural i nacional. Si no ho fa -i tot indica que de cap manera vol fer-ho-, acabarà perdent el nord democràtic. La capacitat autodestructiva d’Espanya és temerària i secular. Buscant la derrota d’una Catalunya que considera indòmita, acabarà ferint-se a ella mateixa. Ja li va passar amb les colònies. Fa basarda aquest tarannà gairebé suïcida, aquest malestar interior que l’empeny a combatre cegament tot el que no entén. Sisplau, que no se’ns encomani el seu letal i persistent autoengany.

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF