La prehistòria ideològica d’Iceta

Borja de Riquer la veu com “la història d’una frustració”. Es refereix així a la vida del PSC en el pròleg del llibre Perseguint la llibertat, una monografia de Jaume Muñoz Jofre guardonada amb la beca Ernest Lluch i publicada per L’Avenç. Narra la construcció de l’espai socialista a Catalunya entre els anys 1945 i 1982. Acaba amb la victòria de Felipe González, moment en el qual, segons l’autor, la personalitat del PSC ha quedat fixada: esdevé un apèndix autònom del PSOE i oblida el dret a l’autodeterminació. Amb la participació decisiva de Lluch ja s’havia empassat la Loapa, la llei d’harmonització autonòmica, conseqüència del cop d’estat de Tejero del 1981, una llei que, per cert, després tombaria el Tribunal Constitucional. Ja havia perdut el grup parlamentari a Madrid. Ja era obertament socialdemòcrata. I ja havia renunciat fatalment -el gran error de Raventós- a governar amb Pujol la primera Generalitat després de Tarradellas. Tot el que ha vingut després d’alguna manera estava escrit. Aquesta és la tesi del llibre.

I aquesta és la prehistòria d’un Miquel Iceta que amb 16 anys es va incorporar primer a la secció catalana del Partit Socialista Popular (PSP) de Tierno Galván -dins aquell grupuscle dividit en dos bàndols, Iceta s’inclinava pel sector de Javier Nart, el menys catalanista- i que al cap de ben poc feia el salt a les joventuts de la federació catalana del PSOE, des d’on participaria com a militant de base en el procés reeixit i alhora traumàtic d’unitat socialista. De fet, el llibre explica amb detall aquella confluència entre la federació catalana del PSOE tutelada per Alfonso Guerra, el PSC-Congrés de Joan Raventós (autèntic motor de la unitat i que nominalment en va sortir vencedor, a costa, però, de renúncies doloroses) i el PSC-Reagrupament de Josep Pallach (perdedor pòstum: va morir abans de veure néixer una criatura que no li hauria agradat). La primera aliança va ser fruit del Pacte d’Abril del 1977 entre el PSC-C i el PSOE català, aprovat pel consell general dels de Raventós per un estretíssim marge: 35 sís, 31 nos i 33 abstencions.

En tot cas, com defensava Lluch, sense la unitat socialista és probable que al socialisme catalanista li hagués passat com al valencianista: electoralment el PSOE li hauria passat pel damunt. Però amb la unitat, el PSOE va acabar imposant el seu domini des de dins, a força de fets consumats, tot i deixar a contracor una formal autonomia de funcionament al PSC. El tàndem González-Guerra va actuar com una piconadora organitzativa, ideològica i nacionalista. El seu federalisme sempre va resultar més tàctic que real. La defensa de la unitat d’Espanya va ser tancada. Riquer recupera el relat, recollit per Josep Fontana, d’una trobada de dos agents del Cesid, els comandants Casinello i Faura, amb González i Guerra l’octubre del 1976, en la qual els dirigents del PSOE deixen clar que defensaran sempre la unitat d’Espanya davant els nacionalistes catalans i bascos. I que no toleraran ni el concert econòmic per a Catalunya ni un partit socialista català autònom: “ Esto ni hablar!”, González dixit.

El PSC, doncs, va fer-se gran i va ocupar l’espai del PSUC i la centralitat en l’esquerra catalana, amb el sacrifici del dret a l’autodeterminació, inclosa de facto la pròpia sobirania com a partit. Tres dècades després, la reaparició fulgurant del dret a l’autodeterminació, ara dret a decidir (més del 70% a favor d’un referèndum), ha empetitit de nou el PSC i li ha fet perdre l’hegemonia dins l’esquerra. Iceta, d’alguna manera, ha tornat als orígens, a un partit que s’assembla al PSP o al PSOE on va militar de ben jove.

(Dit tot això, hauria estat bo, almenys per pulcritud democràtica, permetre que Iceta presidís el Senat. Per cert, ¿es pot dir això des de l’independentisme sense que et titllin d’indigne traïdor?)

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF