A poc a poc, cap A la immortalitat
L'acudit és vell. És d'un que adverteix a l'amic: "Vigila, que fumar mata a poc a poc". I l'altre li respon: "Ja em va bé, no tinc cap pressa". Oblidar ens deshumanitza a poc a poc, i també ens va bé, perquè no tenim cap pressa per convertir-nos en vegetals. Almenys jo. Aquests dies he pensat això arran del futur incert del Memorial Democràtic i de la visita que ahir vaig fer a les ruïnes del Born, acompanyat, entre d'altres, per Albert Garcia Espuche, de qui comencen a circular fundades sospites que va néixer cap al 1700.
El Memorial és un acte tardà de justícia, però sobretot és, i ho podria ser molt més, una eina d'aprofundiment democràtic: personalment em semblaria lògic unir totes les institucions del govern català dedicades a la història i la memòria -Museu d'Història, Memorial, Centre d'Història Contemporània, Centre d'Estudis de Temes Contemporanis...-, sempre que no sigui per estalviar quatre euros, sinó per potenciar el coneixement del passat. Ja veurem com acaba això, però hauríem d'anar per la via de la humanització.
Abans del peculiar Fòrum de les Cultures, mai s'havia produït un debat cultural tan sensacional a Barcelona com el que va desfermar la descoberta, el 2002, de les restes del 1714 soterrades sota el Born arran del projecte de fer-hi la biblioteca central de la ciutat. Es va voler enfrontar llibres i memòria. ¿Però què fan els llibres si no fixar, recrear o inventar memòria? El Born supura memòria, igual com l'Albert. Per això són... immortals?
