27/04/2019

L’infern català

3 min

Hem assistit a la campanya més bèstia de la democràcia. El tripartit de la dreta nacionalista espanyola s’ho ha permès tot, absolutament tot, obscenament tot. Catalunya, la seva bèstia negra, s’ha convertit en una impune diana multiús. Aquells que només hagin rebut els missatges de Casado, Rivera i Abascal a hores d’ara deuen pensar que a les províncies del nord-est la vida és un infern, que s’hi desenvolupa una mena de sorda guerra civil, on uns pocs herois espanyols resisteixen l’ofec totalitari d’una massa xenòfoba abduïda i antidemocràtica que els odia, els assenyala, els margina. A l’escola s’imposa el català com a eina descarada d’adoctrinament i TV3 és la tele més sectària del món.

Tot i que la realitat ho desmenteixi, no es pot descartar gens que hi hagi gent ficada en aquesta fantàstica ficció fruit d’una bombolla ideològica que té un potent suport mediàtic i que ha penetrat en l’imaginari col·lectiu. Han creat un poderós marc mental. Han condicionat el discurs, inclòs el d’aquells que positivament saben que tot això és una construcció imaginària, una fabulació. Fins i tot en els casos menys influenciables ha quallat la idea de fractura. ¿Està avui Catalunya més políticament i socialment dividida que, per exemple, durant els anys del pujolisme i l’antipujolisme? No queda bé recordar l’afer Banca Catalana, oi?, i tot el que va provocar. Allò va ser bèstia: “botiflers sociates” contra “nacionalistes catalufos”. Dues maquinàries ideològiques enfrontades a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, amb un rerefons de crua batalla identitària. Va durar bastant i va ser dura, la cosa.

La societat catalana fa més d’un segle que no és culturalment homogènia ni ho tornarà a ser. També fa molt que és políticament complexa. Les esquerres sempre han estat riques en matisos i sovint fratricides (anarquisme, comunisme, socialisme, socialdemocràcia) i les dretes tres quarts del mateix (democristians, liberals, conservadors, ultres). Les divisions i fractures són consubstancials a la modernitat. Són la norma. L’homogeneïtat, la manca de debat i confrontació, són l’anomalia. El mateix independentisme no n’és excepció: el seu creixement no s’ha fonamentat en una unitat fictícia, sinó en la transversalitat ideològica i lingüística. Sense l’acceptació d’aquesta diversitat no hauria estat possible l’èxit social i polític que ha tingut, i naturalment també és el que li ha dificultat la unitat d’acció. I en el cantó unionista passa una cosa semblant: el ventall ideològic -també l’identitari- és més ampli del que sovint es creu.

La societat catalana del Procés està igual de fracturada que la d’èpoques recents o passades. O, dit d’una altra manera: la capacitat de convivència s’ha mantingut en el conflicte. ¿Recorden l’oasi català durant la República? Conscients de la nostra diversitat, sabem lidiar amb les diferències. Si no fos així, ja s’hauria produït una autèntica trencadissa. Si el catastrofisme que escampen la Cayetana i l’Arrimadas fos cert, no es podria sortir al carrer, faria temps que ens estaríem atonyinant els uns als altres. En canvi, la vida segueix, no diré que plàcidament però sí pragmàticament. Una cosa és la realitat mediàtica i dels discursos polítics, i una altra de ben diferent el que passa a les feines, l’escola, les famílies i entre amics. No podem donar carta de naturalitat a l’apocalipsi imaginària. Sant Jordi segueix sent Sant Jordi i els llaços grocs formen part, senzillament, d’un paisatge de protesta cívica. Una democràcia madura, en lloc de criminalitzar i judicialitzar la dissidència, l’hauria de fer seva, d’integrar. Però no. Hi ha una Espanya (avui sabrem fins a quin punt majoritària) que no només no accepta la seva pluralitat, sinó que la demonitza: han inventat un infern català com a autojustificació del fracàs de la seva modernitat.

stats