Com empetitir la política
La vida és petita. El que la fa gran és l'art. La vida política, a més de complicada, també és petita. El que la fa gran és el periodisme, la història, el relat que s'hi construeix al voltant. Un paisatge vist a través del cotxe són camps i cases que passen rabents, anònims, sense significat ni misteri. El mateix paisatge pintat per Van Gogh o cantat per Verdaguer és un manifest, és un commovedor esclat de bellesa, és alguna cosa més. La vida política la fan persones corrents, amb més o menys talent, però de carn i ossos, amb misèries, desamors, i algunes il·lusions i idees. Vistes de prop, sense l'escenificació necessària, sense la distància de la bona crònica d'actualitat o històrica, aquestes persones no són ningú. No guanyen ni perden.
La política, com la vida, necessita una banda sonora, un mirall que l'amplifiqui. Si no en disposa, perd èpica i glamur. Al Vaticà en són mestres. En canvi, quan els mecanismes de la construcció del relat queden al descobert, aquest relat perd força, credibilitat i segurament bellesa. El rei apareix despullat. Això és el que ha passat amb l'anècdota de la reunió del Govern: la sospita que la foto la va fer un membre de l'executiu fa que el nostre poder esdevingui casolà, pedestre, ridícul. (I el fet que d'una reunió oficial només se n'informi un mitjà suposa empetitir encara més el Govern). Podem dir una cosa semblant amb els dossiers policials de la guerra bruta: han mostrat la misèria narrativa, la incapacitat de construir un relat -ni que sigui un fals relat- des de les clavegueres del poder.
Sense artistes, sense escriptors, sense historiadors o periodistes, el poder fa el ridícul, i la gent riu. Per no plorar.
