El dilema del progressisme espanyol i l’independentisme català

Hi ha dos dilemes clau de la nova etapa política. Per a l’Espanya progressista, atrevir-se a fer una segona Transició o afrontar una greu involució. Per a la Catalunya sobiranista, atrevir-se a guanyar una negociació política o afrontar una llarga resistència. En realitat, en cap dels dos casos hi ha alternativa. Cal triar la primera opció. És a dir, cal enfrontar-se als propis fantasmes. Per a Sánchez i el socialisme, no hi ha més remei que abandonar l’enganyosa comoditat del fals constitucionalisme sota l’aixopluc d’un Estat segrestat per la sempiterna crosta nacionalista. Per a Torra i el puigdemontisme, no hi ha més remei que abandonar el fals miratge que en algun moment l’estratègia de la confrontació farà escac i mat a l’Estat.

Sánchez sembla que ha constatat que la deriva ultra de la dreta acabaria sent letal per a ell i el PSOE, i per a una Espanya que de nou s’allunyaria de l’Europa dels drets i les llibertats, com ja s’està veient amb la deriva judicial tipus Spain is different. L’opció de fer un govern de coalició amb Iglesias amb el suport extern de l’independentisme, confrontant-se així amb la dreta del trifachito, evidentment ha estat més fruit de la debilitat que de la convicció, però podria acabar fent de la necessitat virtut. La incògnita és veure si l’obsessió de Sánchez consistirà en seguir fent d’equilibrista ideològic i tàctic, buscant per sobre de tot mantenir el poder, o si és capaç d’assumir el canvi històric que està a les seves mans, cosa que significaria abordar de debò el repte sobiranista català i reformar sense por la cúpula judicial i la casta funcionarial de l’Estat. No se’n sortirà si no té clar que la segona Transició s’haurà de fer, com la primera, aturant la pressió immobilista, que el 1978 era franquista (amb l’exèrcit com a força de xoc) i ara és la dels seus hereus (amb els jutges com a guardians de les essències). I assumint que si fa quaranta anys la Constitució va ser el símbol del canvi, ara s’ha convertit en l’arma lampedusiana perquè res no canviï. Que Sánchez s’atreveixi a protagonitzar aquest gir, que és molt més de fons que tots els tombs que ha fet fins ara, no és gens fàcil, esclar.

En el cas de Torra, i de JxCat, tampoc no és senzill que facin seu el canvi d’estratègia abanderat per ERC, i no només per la rivalitat partidista. Torra ha estat, i sembla que vol ser fins al final, un president activista, testimonial, gestual. S’ha sentit incòmode en l’exercici de la realpolitik, entre altres coses perquè no tenia ni partit ni poder real, voluntàriament hipotecat pel discurs de la legitimitat del seu antecessor i valedor. Però l’oportunitat que ara s’obre és de negociació, no d’encastellament. I si n’ha de sortir res de positiu, l’independentisme necessita afrontar-la amb ganes de guanyar la partida, no de resistir. Sí, toca guanyar, igual com Puigdemont i Comín s’han guanyat un lloc a Europa. Qui jugui aquesta partida del diàleg -una partida molt difícil- ho ha de fer amb convicció, empenyent Sánchez cap a la segona Transició i reforçant tant el poder de la Generalitat -competències, pressupostos, governança- com la idea del marc sobiranista, de bracet amb la defensa dels drets i llibertats. Per al diàleg i la negociació, també cal presentar batalla. I això no només no exclou la mobilització popular al carrer, sinó que la fa tant o més necessària. El compromís i les idees de tanta gent no depenen de promeses espúries d’una independència exprés. Amb l’existència dels presos i els exiliats, la gran majoria ja ha entès que la cosa va per llarg i que cal avançar pas a pas, en el front judicial i en el polític, negociació a negociació, elecció a elecció.

Progressisme espanyol i independentisme català es necessiten. A cadascun li convé incentivar la valentia de l’altre. La valentia negociadora. Ara no és hora de resistir, sinó d’arriscar a la taula del diàleg per començar a guanyar.