El nostre destí tràgic
Les tragèdies gregues, sempre amb els seus finals desesperats o tristos, posen damunt l’escenari les vides de déus i homes que s’enfronten a un destí que ja està escrit. El sofriment sobre el qual reflexionen és el de l’heroi, un ésser excepcional que mereixeria el triomf però a qui precisament el destí aboca a la ruïna. Aquestes tragèdies eren una gran catarsi col·lectiva per als espectadors. Els atenencs Èsquil, Sòfocles i Eurípides en van ser els mestres ara fa 2.500 anys.
L’esperit tràgic d’aquesta fabulosa teatralitat grega secular sembla que el duguem segellat endins, molt endins. A l’entrada d’aquest segleXXI, un cop més ens hem llançat de cap, heroicament, a l’acompliment del nostre destí fatal. Igual que les tragèdies àtiques simplement es desenvolupen a partir dels arguments fixats per la mitologia, els catalans altre cop hem actuat imantats pel fat de la història (la nostra mitologia), que bàsicament ens ha conformat els darrers segles a força de derrotes, això sí, bellament tenyides d’una gran càrrega de dignitat. Com en una tragèdia grega, hem jugat sempre a tot o res, hem jugat a ser herois tràgics. I a fe que ho hem aconseguit. Lluís Companys, el president màrtir, n’és sens dubte el gran referent.
Aquests dies és admirable escoltar la serenitat i dignitat amb què els presos polítics es defensen davant les infames acusacions del Tribunal Suprem. També, en aquest cas, l’espectacle teatral és d’una fabulosa plasticitat retòrica. Són herois pacífics i demòcrates que s’enfronten a la bèstia de l’Estat, la qual cínicament els atribueix la violència emprada per ella. La falsedat és tan monstruosa que engrandeix la víctima. I tanmateix tots sabem, començant pels mateixos presos i preses, quin serà el final de l’obra. Està escrit. I serà trist i dur. Tràgic.
La qüestió, doncs, és com escapar-se d’aquest imaginari tràgic grec que ha marcat no només els catalans sinó l’esdevenir de la cultura occidental. Tan sols cal pensar en Shakespeare. Ens hauríem de treure del cap i del cor l’heroisme que s’immola a cada cruïlla i fer una mica més nostres la racionalitat, l’ètica i la ironia socràtiques, sense necessitat, esclar, d’acabar com el filòsof atenenc: condemnats a mort i bevent-nos la cicuta a la presó. No és fàcil sortir del cercle viciós, però en tot cas potser toca pensar més a la manera de Sòcrates i sentir menys a la manera d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides. No podem seguir veient-nos una vegada i una altra com actors d’una història amb instants de grandesa però de final sempre amarg. No podem seguir deixant-nos portar fatalment per un destí que en el fons del fons del cor ja sabem com acaba: malament. Hem d’alliberar-nos de la tragèdia. Hem de canviar, no ja el guió, sinó el tipus d’obra.
A vegades penso que hi ha més polítics catalans que com a horitzó subconscient tenen anar a la presó i quedar així redimits per a la història. Doncs no: entre presó i exili, ja en tenim prou, d’herois. Ara toca una altra mena de compromís, potser menys vistós, segur que més prosaic, però igualment necessari, per no dir imprescindible. Toca el compromís de pensar de nou en el conjunt del país, de reconstruir la unitat cívica, de fer possible una nova concòrdia nacional. Toca la defensa de la democràcia, tan amenaçada aquí i arreu. Toca el bon govern, tan oblidat per tots. Tot això també són objectius nobles i dignes i ètics. Objectius per a un país millor.
Girem, doncs, el full de la tragèdia del Procés i comencem a escriure alguna cosa nova que ens permeti recuperar, més que l’esperit de victòria, l’optimisme i la il·lusió col·lectives per bastir un nou futur. Mentre seguim enganxats al fatalisme dels herois dramàtics, no ens en sortirem.
