Covid-19: aforismes engabiats

Haurem d’esperar sense desesperar perquè tot torni a començar.

Plou i, reclosos a casa, pels vidres regalima la nostàlgia de quan sortíem al carrer sota el paraigua.

Fa sol i, reclosos a casa, des de la finestra imaginem els paisatges enyorats que no podem veure... ni, sort!, podem seguir destruint.

Plou i fa sol, i hi ha bruixots mediàtics, incansables i cridaners, que ens pentinen amb mals auguris i falsos optimismes, tot mal cuinat.

Els polítics baden, els científics discrepen, els periodistes bramem. I els ciutadans? Si fa no fa, el mateix: badem, discrepem i bramem. I en la intimitat a vegades ens estimem.

Enmig de tant soroll, proposo un minut col·lectiu de silenci diari per exorcitzar la por, el dolor i la histèria hipocondríaca.

Als carrers se sent la piuladissa d’ocells, un vehicle solitari frega l’asfalt, un gat miola al balcó. A les cases, els cors bateguen engabiats, sorollosament.

Els fills diuen que m’estimen, els llibres com sempre m’acompanyen i, tanmateix, em sento empresonat, feble, insegur.

Sentint-nos amenaçats, tots busquem recer i ens anem empetitint, tancats en la nostra fràgil closca.

Diuen que el virus no és maligne, que la maldat l’hi posem nosaltres. Però si hi posem bondat no esdevindrà benigne, oi?

I, tanmateix, proclamo una ingènua epidèmia d’amor per combatre l’epidèmia del coronavirus.

Revenja de la natura ferida? No hi ha enemics. És l’etern atzar còsmic. És una cura d’humilitat per a l’orgullosa humanitat.

Els aplaudiments al personal mèdic, la música als patis d’illa, tants gestos solidaris... Però ningú ens treu la sensació que massa coses s’han fet malament.

No hi ha culpables, d’acord. Però sembla que tampoc hi hagi responsables. Els morts no tornaran.

Temps d’austeritat forçada, de botigues tancades: potser haurem après que es pot viure sense consumir compulsivament. O potser no.

Traguem la pols a la biblioteca: potser haurem après que llegir no era tan avorrit ni tan difícil. O potser no.

Potser, finalment, haurem retornat al mens sana in corpore sano.

Tornar a ser vulnerables té un avantatge: et fa més persona. A veure quant dura.

Ara és l’hora de tancar-nos per protegir-nos; ara és l’hora d’obrir-nos a totes les solidaritats.

La mort ens iguala, sí. Però ¿els vius, del coronavirus, en sortirem més iguals o encara més desiguals?

A alguns el teletreball ens està salvant. Llàstima que profani, invasiu, l’espai sagrat de la nostra intimitat. No us fiqueu al llit amb l’ordinador!

Quan tot acabi, haurem perdut éssers estimats. Llavors serà el torn de plorar-los i començarà el temps inacabable de recordar-los.

Quan tot s’acabi, hauríem d’assegurar-nos que hi hem guanyat alguna cosa, si pot ser.

La impotència de no poder fer res; la potència de poder repensar-ho i refer-ho tot.

El virus fa por; l’endemà del virus, també. Gosarem canviar? Serem prou valents? Prou savis?