29/09/2018

Com es comença el diàleg?

3 min

Des de l’1-O i fins avui hem mesurat les respectives forces al carrer i a les urnes. L’Estat s’ha mostrat implacable, esclafador. L’independentisme s’ha demostrat molt i molt resistent.

En aquest punt del Procés, després de l’acceleració de l’últim any, el diàleg, de tan gastat, té mala fama. Sempre és l’altre el que no vol dialogar, sigui entre governs, entre partits catalans o entre independentistes. I tanmateix, fins que tothom es convenci que cal diàleg de debò no hi haurà cap sortida possible.

Quim Nadal té llest un assaig sobre el Procés, Catalunya, mirall trencat (Pòrtic). 112 pàgines. Sortirà al novembre. I serà propositiu: demana unes mínimes i bàsiques renúncies a banda i banda per començar el diàleg. Caldrà llegir-lo.

Diàleg no vol dir deixar de banda les pròpies conviccions ni els propis objectius. Només suposa acceptar l’altre com a interlocutor. Implica acceptar la realitat. Diàleg és un imprescindible pas previ a la negociació.

Una primera premissa: mentre hi hagi presos polítics serà molt difícil obrir una autèntica via de diàleg. La clamorosa injustícia dels empresonaments és una opinió compartida per més del 70% dels catalans, inclosos molts no independentistes.

David Hume deia que la moralitat és l’empatia cap a l’altre. N’anem escassos. Tots tenim les nostres raons i els nostres sentiments. Els nostres greuges, la nostra motxilla d’experiències. És molt difícil lluitar contra els propis sentiments. Precisament el que més impressiona dels presos polítics és la capacitat que estan demostrant de posar-se en la pell dels que no pensen com ells, no per síndrome d’Estocolm, sinó per humanitat, per grandesa, per visió de futur.

El president Quim Torra diu que hem de celebrar l’1-O no com una derrota, sinó com una victòria, com l’inici de tot. La derrota va ser dels que van usar la força. La victòria va ser que el 3 d’octubre hi hagués comunió al carrer més enllà de les files independentistes, una coincidència transversal -una mena de diàleg espontani- contra la violència d’estat injustificada.

La derrota d’Espanya és que per guanyar hagi d’empresonar els que considera els seus enemics, que allà on hi ha ciutadans crítics amb l’Estat hi vegi delinqüents. La derrota és empetitir la seva idea de democràcia, el seu estat de dret, la seva justícia. La derrota és no saber asseure’s a dialogar.

La derrota de Catalunya és que estigui calant entre la gent la idea de fractura, l’ells i el nosaltres, la incomprensió, la tensió, l’insult, el menyspreu cap a l’altre. L’odi? La manca de diàleg intern. Si aquesta llavor de divisió social va a més, anirem tots a menys. Cal dir-ho ben clar: el català no independentista és tan català com l’independentista. Un sol poble és això, que cadascú pensi, senti i parli com vulgui. Respecte màxim. El dret a decidir és per a tots. El país som tots.

Ser el fort també té els seus problemes: la gent tendeix a tenir més simpatia cap al dèbil. El fort acostuma a sobrevalorar les pròpies forces i a menysprear el diàleg. Ser el dèbil és fotut, és esgotador: té molt desgast, i fàcilment caus en la disjuntiva entre rendició o lluita a mort. I t’oblides del diàleg.

Espanya ha d’entendre que l’independentisme no desapareixerà. Ha vingut per quedar-se. Catalunya ha d’entendre que Espanya no s’esfumarà per art de màgia. El diàleg és l’única via. Les urnes són l’única via. El respecte mutu és l’única via.

Malgrat la desigualtat de forces, l’empat es manté. El conflicte va per llarg. La gestió del temps serà crucial: les impaciències poden ser molt traïdores. Acostumen a decantar més la balança els errors que els encerts. I parlar, dialogar, no és mai un error. El gran error és pensar que no hi ha res a parlar.

stats