El combat contra la corrupció, segons Maquiavel i Erasme
El 21 de febrer serà el 500 aniversari de la mort de Giuliano della Rovere, el papa Juli II, abat del monestir de Montserrat (1472-1483). Com a Papa, va encarregar a Miquel Àngel la Capella Sixtina, a Bramante la basílica de Sant Pere i a Rafael pintar-lo a ell. Arrauxat i iracund, era aficionat als diners, la beguda i el sexe. Va tenir tres amants i tres filles, a més d'una cort de bellíssims jovenets amb els quals s'ho feia, inclosa una relació assídua amb el cardenal Francesco Alidosi. Va patir sífilis i gota. Era enemic declarat dels Borja, amb els quals, però, compartia idèntica manca d'escrúpols. Roderic de Borja (Alexandre VI) va aconseguir el papat abans que ell. Un cop nomenat, Juli II va fer empresonar el seu fill Cèsar Borja, tan admirat per Maquiavel. En el terreny politicoreligiós, va mercadejar amb les indulgències i la simonia, va imposar tributs abusius i va instrumentalitzar les excomunions. Militarment, va mobilitzar mig Europa en una aliança per derrotar Venècia; i després una altra per enfrontar-se a França, de nou amb èxit.
Aquest pontífex sinistre i triomfador va inspirar a Erasme de Rotterdam l'obra Juli despatxat de les portes del cel , atac en tota regla contra el Papa corrupte, guerrer, borratxo i luxuriós. Erasme el va escriure després de la mort de Juli II, segurament des de Cambridge, inspirant-se en un text de Sèneca en el qual l'emperador Claudi, un cop mort, compareix davant dels déus i és expulsat del cel. Erasme ho aplica a Della Rovere tot fent que el personatge de sant Pere el retrati com un sàtrapa repulsiu al qual fa fora sense contemplacions. Per por de represàlies, Erasme mai va reconèixer en públic l'autoria del text, publicat sense el seu permís. Juli II hi apareix com un "tirà", "monstre fastigós", "vicari del diable" i "pesta pública del món". El llibre és ara en català gràcies a Antoni Seva i la Universitat de València.
Erasme es va enfrontar a l'Església i als mandataris corruptes de l'Europa de fa 500 anys des del pacifisme, l'ètica cristiana i l'humanisme dels clàssics: "És molt millor una pau injusta que una guerra justa", va arribar a afirmar. Tot i no seguir el radicalisme reformador de Luter, amb qui va acabar polemitzant, des del catolicisme va censurar l'Església i la política corrupta de l'època. Antiautoritari, lliurepensador i moralista, la seva manera de combatre una Europa en crisi va ser molt diferent de la que va exercir el visionari Luter o de la que va dissenyar el pragmàtic Maquiavel, que aleshores escrivia El príncep , del qual aquest 2013 també se celebra el 500 aniversari. Antoni Seva ho diu molt bé: "Maquiavel descriu les coses com són, sense prejudicis ni escrúpols; el príncep serà cruel i cínic, si convé, i la guerra, un mitjà regular. Erasme descriu les coses com haurien de ser, des del seu ideal cristià; el príncep i, més, el Papa han d'instaurar un regne concorde, evangèlic".
Maquiavel també va buscar com millorar la societat a partir de la seva experiència dins el govern de la república de Florència (1498-1512), d'on va ser expulsat pels Mèdici. No va perdre mai l'esperança de trobar una solució a la corrupció italiana, fos "amb l'arribada d'un personatge d'excepció, com el somniat a El príncep , o amb una prolongada obra d'educació", escriu Corrado Vivanti (Maquiavelo , ed. Paidós). En tot cas, creia que s'havia de tocar de peus a terra, i que cada situació demanava una solució. I creia encara més en la seva terra. Ho va deixar escrit poc abans de morir: "Estimo més la meva pàtria que la meva ànima". Maquiavel va ser més italià que humanista. Erasme, més cristià que humanista.
