CRÒNICA

Manuel Valls, el candidat perdudament enamorat, fins i tot de Ciutadans

L’alcaldable declara la seva passió per Barcelona, Catalunya, França i Europa

El cosmopolitisme és amor. La política és amor. Tot és amor. La posada en societat de la plataforma amb la qual l’ex primer ministre francès Manuel Valls aspira a convertir-se en alcalde de Barcelona va convertir-se en una declaració de multiamor. La seva ideologia? Estimació transversal, global: “Jo soc un home d’esquerres i tinc principis i valors republicans”, va assegurar, per aclarir al cap de pocs minuts, segurament influït per aquest amor seu sense fronteres, que ell s’adreça a tothom, “a la gent d’esquerres i de dretes, si és que això encara vol dir alguna cosa”. El públic Upper Diagonal que omplia la petita sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) devia respirar tranquil. I encantat. Enamorat.

Manuel Valls està perdudament enamoradíssim. De quasi tot. De Barcelona, molt i molt: però no pròpiament la d’ara, sinó l’olímpica i la de la Transició... I fins i tot la d’una mica abans. Tot va començar amb un “T’estimo” adolescent adreçat fa anys en català a una noia d’Horta (sense Guinardó): la pàtria és la infància, oi? Des d’aleshores no ha parat de practicar l’art de Cupido, elector a elector, fins a entrar al Palau de Matignon, previ pas per l’alcaldia d’Évry. Fantàstic!

I ara, què? Doncs ara sant tornem-hi. Li ha revingut una brutal passió enamoradissa. Subidón. De manera que a més de Barcelona, ahir també va declarar-se penjat d’Europa. Sí, oh!, pobra Europa. I de la cultura catalana. Fins i tot del catalanisme, ho heu sentit bé. De la cultura i la llengua espanyola també, només faltaria. (No va dir res de l’espanyolisme i es va definir com a antifranquista per tradició familiar.) Més amors: al Barça, “tant se val d’on venim” (la música de l’himne la va compondre un oncle seu, Manuel Valls Gorina). I a Évry, a París i a tot França, esclar. “França m’ho ha donat tot”. Valls té un cor immens. O una capacitat amatòria inaudita. Extraordinari.

I quan quasi ens pensàvem que la llista ja s’havia acabat, per fi va aparèixer l’amor furtiu, prohibit, quasi secret: ho va dir baixet, ràpid, com si li fes vergonyeta, com si l’enamorat fos l’altre i ell, ves per on, només es deixés estimar, ves quin remei. Sí, ho heu endevinat: hi ha alguna cosa entre Valls i Ciutadans, el partit de Rivera i Arrimadas, absents de l’acte però atents (ella no va trigar a fer un tuit d’ànims). Hi ha química i física, morbo. Els de Cs, i els de Societat Civil Catalana, són els únics que de moment li van al darrere, un problema menor que Valls creu que té temps de superar.

“Encara queden molts mesos”, va insistir, se suposa que per picar l’ullet a més amants. No perd l’esperança de lligar-se barcelonins catalanistes, barcelonins antiindependentistes farts del Procés, barcelonins d’esquerres, barcelonins de dretes, barcelonins dels barris que no troben habitatge, barcelonins benestants, barcelonins que-volen-turistes-però-no-tants-però-que-no-deixin-de-venir, barcelonins espantats per la inseguretat -el també exministre de l’Interior francès va demostrar una gran preocupació pels manters, la delinqüència, els narcopisos...-, barcelonins cosmopolites, barcelonins de tota casta, condició i origen. Els vol tots al sac perquè Valls va embalat: “Vull ser el pròxim alcalde de Barcelona” i per si no havia quedat prou clar, “ quiero ser el próximo alcalde de Barcelona ”. Va quedar claríssim.

L’escoltaven al CCCB una colla tirant a exigua i familiar, inclosa la seva germana Giovanna. I desenes de càmeres de tele. Entre les cares conegudes, el caçatalents empresarials Luis Conde, el galerista Carles Duran, l’arquitecte Òscar Tusquets, el catedràtic Francesc Granell, l’historiador Joaquim Coll, l’escriptora Núria Amat, el diputat Nacho Martín (Cs)...

Valls no semblava, però, que s’adrecés només a aquests pocs amics, saludats i coneguts, sinó a l’univers barceloní sencer. I per convocar-lo, va invocar els amors intel·lectuals de la gent que passava per casa del seu pare, el pintor Xavier Valls, a Horta o a París. Des dels també pintors Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona i Jaime del Valle Inclán, fins a José Bergamín i Frederic Mompou, passant per Eduardo Mendoza, Marià Manent, Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa, Carles Sentís i Pasqual Maragall. En fi, vingut del passat i vingut de França, Valls ha vingut “per quedar-se”, sigui quin sigui el resultat de les eleccions. Esclar, està enamorat. I ja se sap que a vegades l’amor és cec.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF