El vol lliure de l’Alí
Director adjunt de l'ARAA l’Alí, bereber fill de nòmades, probablement no el veurem mai més. Ens ha portat amb camell al desert d’Erg Chebbi i hem xerrat al voltant d’un foc de camp, sota la llum transparent de la lluna plena. És Cap d’Any, per a ell un dia més, un dia afortunadament amb feina. Som turistes, som clients, som amics del Paco, més que un guia. Catalans? “Bona nit!”, proclama. La travessa ha sigut suau, ataronjada, sense presses. Aquí tot s’alenteix. El sol anava a colga. Des de dalt de la gran duna, mentre el vent aixecava fines onades de sorra que s’arremolinaven i ens esquitxaven, el crepuscle ha estat pictòric, ignífug, silenciós. Aquesta nit el vent parla en veu baixa, respectuós, xiuxiuejant, a tot estirar xiula tímidament.
Al campament ens espera un te amb menta, la beguda nacional marroquina. El te convida a fer tertúlia, és signe de benvinguda, d’amistat, i preàmbul de moltes coses. Tot i no ser una nit freda, portem turbants, anorac. El te ens escalfa per dins, el cos i l’esperit. Ens predisposa a passar una llarga nit fora del nostre món, sense connexió, sense pantalles, sense comoditats, sense alcohol, sense urgències. En realitat, sense res concret a fer. Potser és precisament això el que ens excita: el no-res. Només tenim la nostra paraula i la nostra inseguretat d’urbanites indefensos. L’Alí i els seus companys vetllaran per nosaltres.
Sopem dins una gran haima: arròs, verdures i carn picada amb ceba, tot servit en dos grans bols acabats de cuinar. Pa i aigua. Ho devorem. Ens sembla molt millor que els esmorzars i els bufets lliures d’hotel, tan previsibles, tan perfectament deliciosos. Estem predisposats a viure una vetllada única. En acabar l’àpat, sortim fora i ens apleguem al voltant d’un foc a terra. Ells porten instruments. Sona la música. Després és el nostre torn, menys lluït. Somriures, mirades. I al final només queda la paraula entre flames i brases. Crepiten els troncs i neix esforçadament el diàleg, a poc a poc.
L’Alí té 25 anys i pràcticament no ha sortit mai de la seva regió natal. Els pares, com tantes altres famílies, han deixat la vida nòmada i ara viuen al poblet de Merzouga, que com tots els del Marroc rural és un conjunt de cases humils damunt carrers de terra, amb porxos on la gent comercia, s’asseu a beure el te, cuina amb llenya, fa artesania, prega cinc cops al dia... Pobresa, molta pobresa. I dignitat.
Ell ha anat dos anys a estudi i sap llegir i escriure. El seu castellà és prou fluid, i coneix força paraules i expressions en català. Tot après amb els turistes. “Ja sou independents?”, pregunta. No, no, la cosa s’ha complicat. Tenim polítics a la presó i l’exili... Fa cara de contrariat. Ara preguntem nosaltres: ¿No voldries canviar de vida, viatjar? “Potser sí, però sempre tornar”. ¿No és avorrida la vida aquí? “El silenci del desert és el que sempre he vist, aquí soc lliure com un ocell”, ens respon mentre fa voleiar els braços. El seu moviment, la seva mirada, la parsimònia amb què parla, ens embruixa en aquesta nit lluminosa. Vesteix una xil·laba del color del desert i un turbant blanc, gran i vistós, que amaga els seus cabells negres rinxolats. La pell la té fosca, colrada pel sol. El futur? “Jo visc el present!” La vida li somriu o, potser millor, és ell qui somriu a la vida.
Mentre el foc es va consumint, un per un tots els del grup expressem els nostres desitjos per al nou any: pau, llibertat per als catalans, una mica més d’humilitat, no oblidar els refugiats, renunciar a un bocí de la nostra veritat, amor, justícia, un gos per a la família... Però potser el millor desig, el que concentra tots els altres, és l’exemple de l’Alí, aquest jove amic fugaç, aquest home del vent i la sorra, aquest fill d’Al·là i la natura i la misèria. Ell no ho sap ni ho sospita, però el seu record ens acompanyarà sempre. Tant de bo li siguem fidels.
