01/02/2020

L’altra taula de diàleg: la de l’independentisme

3 min

El president Quim Torra ha decidit posar fi a la legislatura i, per tant, a la seva presidència, i probablement a la seva fugaç carrera política. Sempre vaig pensar que era millor que no s’hi posés, però li feia tanta il·lusió... Ho ha anunciat abans que el Suprem l’inhabiliti, estalviant-se així la humiliació de ser foragitat per la justícia espanyola. Plega ell. I s’acomiada a càmera lenta (per permetre que hi hagi pressupostos, sort!) i donant les culpes al seu soci de govern, ERC. El seu adeu és, doncs, també la sentència de mort de la unitat estratègica de l’independentisme, que certament ja feia aigües tot i els clams tant dels presos polítics com del carrer. La paradoxa: el màxim abanderat de la unitat marxa fent-la miques. És una llàstima. Tampoc ell, que no ha estat mai un home de partit, no ha pogut o no ha sabut situar-se per sobre de la brega partidista; no ha sabut conciliar les dues maneres en joc de reenfocar l’independentisme després de la repressió de l’1-O. S’ha alineat del costat de la desobediència i el xoc amb l’Estat, i ha acabat considerant l’opció de prioritzar el diàleg com una mena de traïció.

Totes les estratègies són legítimes. I segurament complementàries. Els que apostem pel diàleg (jo no sé entendre la política i la vida de cap altra manera), ho fem des de l’escepticisme, i per descomptat no descartem ni la mobilització ni la desobediència quan calgui. Gandhi -divendres va fer 75 anys de la mort- ho tenia clar: no es pot desobeir tot i en qualsevol moment. Corres el perill de cremar l’eina, de fer que esdevingui merament gestualitat simbòlica. Això és el que li va passar a Torra amb la pancarta: la va acabar retirant, però tard, cosa que no li va estalviar posar en risc la institució, incloent-hi la seva presidència. En realitat és el que volia? Aquell gest espuri finalment l’ha portat a la seva retirada d’ara, disfressada de solemnitat retòrica i amanida amb la magnificació de l’enemic intern.

Els que aposten per la confrontació, la desobediència permanent -també des de les institucions- i la repetició, si cal, de la unilateralitat, saben que en algun moment hauran d’asseure’s en una taula de diàleg. I naturalment no hi renuncien. Això sempre és així. Només cal veure els vaivens històrics de casos com l’irlandès o el basc. Sovint, els més radicals acaben liderant les converses. De fet, la mateixa ERC, que la tardor del 2017 va tensar la corda cap a la DUI, ha acabat fent un gir estratègic pro diàleg.

Davant de tot això, crec que tots plegats faríem bé de no repartir carnets d’enemic entre l’independentisme, ni si pot ser entre el catalanisme. Ni tampoc, esclar, carnets de catalanitat a l’estil xenòfob. De divisió en divisió, d’expulsió en expulsió, a més de fer el ridícul, anem empetitint la idea mateixa d’un país per a tots, més pròsper, just i lliure. I de la mateixa manera que aquestes lluites caïnites són absurdes, lamentables i contraproduents, també ho és l’ideal d’una unitat pura, que no és sinó pura ingenuïtat. Afortunadament, la societat catalana és molt plural, i que sigui per molts anys.

La vida dona moltes voltes. La veritat (estratègica) no la té ningú. En cada pas del Procés fins a arribar a l’1-O ja va costar déu i ajut consensuar un camí comú. Ara entrem en una campanya electoral en què de nou hi ha en joc l’hegemonia dins l’independentisme. I no és descartable que tornem a un empat tècnic paralitzador. Què farem, llavors, seguir-nos insultant i culpabilitzant? Potser tan inevitable com la taula de diàleg amb l’Estat ho és la del diàleg independentista. Si la primera ja estem veient que costarà molt, la segona diria que és tant o més difícil, i tant o més necessària. I també arribarà, no per convicció, sinó per conjuntura. Quan passi, els que s’hi asseguin hauran d’anar-hi amb ànim de negociar, no d’imposar-se. A veure si algun dia n’aprenem.

stats