20/06/2020

L’abstinència de la ‘viatgitis’

3 min

Avui comença l’estiu. Serà, no hi ha dubte, diferent, molt diferent, estranyament immòbil, pausat. Havíem arribat a aquell punt en què si no viatjaves no eres ningú. El low cost ens havia convertit en esclaus del turisme ultraràpid. La pregunta estàndard i temuda era: “On has anat aquestes vacances?” Com si fos obligatori marxar. Si no penjaves a Instagram instantànies més o menys exòtiques, eres un autèntic pària. Anar només al poble? Quin avorriment, quina mediocritat, quina falta d’horitzons. Era un imperatiu social fer un viatge a l’altra punta del món i col·leccionar luxoses habitacions d’hotel, suposadament divertides incomunicacions amb els natius, algun souvenir a preu de ganga, esmorzars multicolors, un escadusser toc de cultura adotzenada i potser una aventura sexual perfectament confessable. T’havies d’exhibir com un home o una dona de món, un món, esclar, perfectament preparat perquè t’hi exhibissis.

Però tot aquest circ turístic precuinat ara no toca. No cal. Pots quedar-te a casa tranquil·lament, sense cap mena de complex. De fet, aquest cop va al revés. Si marxes, t’arrisques a rebre algun comentari de censura tenyit de moralina, com si fossis un insolidari irresponsable. La pandèmia ens ha alliberat de la dictadura del viatge com a norma, com a mesura de la nostra felicitat, com a desfogament de totes les misèries i rutines hivernals. Hem passat anys col·leccionant destins com si fossin segells. Qüestió d’estatus. En els temps llunyans dels pares i avis, quan no existien vols barats, viatjar era cosa de rics o de hippies amb motxilla. Un dia, però, de cop tots vam poder donar-nos una pàtina cosmopolita. Es tractava de sumar a la llista països, ciutats, illes, postes de sol, cims, animals ferotges, restaurants, monuments, obres d’art... Per poder respondre als amics i companys de feina, a la tornada de les vacances, “Sí, jo també hi he estat”. No quedar-se enrere, al marge, a casa. Fins i tot sentenciar, amb aire de suficiència desmenjada, “És que jo ja ho he vist tot”.

Però ara, si al virus hi sumem la Greta Thunberg (i la crisi), el resultat és l’obligació moral de no viatjar. Per no contagiar ni contagiar-se, perquè tenim les butxaques buides i per respecte a la natura. ¿Estem, doncs, a les portes d’una reclusió autoimposada? ¿Afavorirà aquesta tendència uns nous localismes? ¿És la fi de la globalització? Més aviat es tracta d’un efecte pèndol, d’una reacció defensiva circumstancial, amb data de caducitat. Tot plegat tindrà efectes limitats. Potser durarà una temporada, la d’aquest estiu. Perquè resulta molt difícil aturar els guanys tecnològics. En realitat, resulta impossible. Als orígens de la Revolució Industrial, el moviment luddita anava contra les màquines perquè restaven llocs de treball. No hi havia res a fer, esclar. Això sí, les màquines van anar fent-se més segures i els treballadors van anar guanyant drets. El mateix ara: no s’aturarà la mobilitat mundial, però els vols, i el turisme en general, hauran de ser més ambientalment sostenibles i sanitàriament segurs.

Ara mateix, qui més qui menys tothom pensa en les vacances, que per a la majoria seran casolanes, quilòmetre zero. Ni el virus ni la por al virus no marxaran així com així. Per això buscarem destins i plaers propers i segurs. Si cada any tants turistes venen a visitar-nos, deu ser per alguna cosa, no? El país, a més, està esponerós, les generoses pluges d’aquesta primavera l’han convertit en un immens brot verd. Així doncs, l’abstinència del vici de la viatgitis no serà tan traumàtica. Serà com una petita, agradable i forçada cura de desintoxicació. L’any que ve és probable que tornem a marxar lluny, a la recerca d’un fals paradís perdut, però potser ho farem amb nostàlgia d’aquell estiu del confinament tan reposat, tan poc estressant, tan íntim i lliure.

stats